PAS A PAS
Evidència i persistència de la catalanofobia
que l’alimenten: El primer és la persistència a suprimir les institucions polítiques pròpies que donen la sobirania al poble català. El segon és la pruïja a eliminar l’autonomia de les finances públiques i privar Catalunya de l’administració dels seus propis recursos financers. I el tercer és l’arranament cultural i lingüístic per assolir la colonització del poble català i assimilar-lo a la castellana que, eufemísticament, anomenen espanyola.”
Les campanyes anticatalanes són l'expressió de la impotència dels espanyols per assimilar-nos. La seva incapacitat de seduir-nos políticament i culturalment els provoca la catalanofòbia, per la qual cosa només s'imaginen l'assoliment dels seus objectius imperials pel sistema de violència.”
L’objectiu principal de l’Estat espanyol, des de sempre, ha estat el de castellanitzar (espanyolitzar) Catalunya. L’ofensiva assimiladora no s’ha aturat mai. Tant li fa que el poder estigui en mans d’una monarquia absoluta o d’una monarquia constitucional; tant li fa que sigui una república, com una dictadura, com un estat democràtic. Una ofensiva en què els papers estan minuciosament repartits: polític, judicial, mitjans de comunicació, artistes, escriptors, pretesos intel·lectuals... la “quinta columna” resident a Catalunya...
Fa 24 anys, Francesc Ferrer i Gironès publicava un llibre que hauria de ser de lectura obligada als nostres països: Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Un llibre de referència que seria bo que es reedités perquè tothom pogués tenir-hi accés.
En la introducció, Francesc Ferrer escrivia: “Al llarg de la història, Catalunya, com a poble, és perseguida per causa de diferents elements conjunturals, els quals, però, són sintetitzables perquè són elements reiteratius i recurrents. La catalanofòbia es concentra en tres eixos o columnes generals que són les
tothom té el seu paper per liquidar d’una vegada per totes la catalanitat, per liquidar d’una vegada per totes la nació catalana.
Premsa, ràdio televisió. Intel·lectuals. Construir falses realitats. Manipular els mitjans de comunicació. Tergiversar, manipular o simplement falsejar la informació. Deformar, pervertir, manipular el llenguatge. Dividir societats per l'origen o per la llengua que parlen. Provocar constantment i fomentar el discurs de l'odi. Silencis còmplices.
Francesc Ferrer i Gironès va ser elegit senador per Girona l'any l977. Al acabar el seu mandat va pronunciar aquesta frase: "Vaig marxar a Madrid sent autonomista i en vaig tornar sent independentista".
JM 7/02/2024
Immigració, identitat i sobirania
Hi ha el tercer grup format pels que creiem que la qüestió de la immigració i la manera en que
aquesta es gestioni és efectivament molt important pel futur de Catalunya i que la seva
importància està a la mateixa altura que l’educació, la llengua o les noves tecnologies.Aquesta mateixa setmana hem llegir un article de Jordi Basté a La Vanguardia titulat “Jo no soc racista, però...” en que l’autor, tot hi acceptant que aquesta qüestió pot ser un vesper, considera que és importantíssim tractar-lo, debatre’l i “si és possible arribar a acords”. El comentarista es feia preguntes sobre les que, des de la seva òptica, era molt necessari arribar a aquests consens. En reproduïm algunes: “El mitjans hem de publicar la nacionalitat d’un delinqüent . fins i tot la nostra?”, “Fer-ho ajudaria a posar perspectiva o assenyalaria ètnies, religions o
grups?”, “Tenen raó els que asseguren que no hi cabem tots?”, “En tenen els que exigeixen
papers per a tothom?”, “El discurs de l’alcaldessa de Ripoll es xenòfob en la seva totalitat”,
“Perquè la majoria dels que son antiimmigració -si tenen servei domèstic- aquest és
estranger?”, “Són suficients sis mesos de marge per trobar feina al país d’acollida?”
Crec que per enfocar amb concòrdia la nostra vida social ens cal anar contestant-nos totes aquestes preguntes. I crec també que les respostes adequades les trobarem si encarem bé les qüestions de fons del problema migratori des d’una perspectiva democràtica i nacional.
L’arribada d’emigrants es necessària si ens volem mantenir com una nació desenvolupada i ser una potència econòmica que pugui actuar de forma independent en el concert internacional.
Cal integrar les onades migratòries tal com hem anat fent a Catalunya en tot el llarg de la nostra història. Però el límit d’aquesta posició d’acollida es la preservació i el manteniment de
la nostra identitat nacional. Això vol dir de la nostra cultura, de les nostres costums i de la nostra llengua. I es aquí on la negociació amb el PSOE i amb el govern espanyol té sentit i es
una prioritat.
El pacte al qual van arribar Junts i el PSOE abans de l’ últim plenari del Congrés espanyol ha estat motiu de molts comentaris i ha generat tot tipus de controvèrsies. Un primer grup el
formen els comentaris partidistes. És sorprenent que una qüestió tan cabdal com aquesta no es pugui salvar de ser analitzada des de l’òptica estreta, miserable i lamentable i dels interessos de partit. Els comentaris més sorprenents han partit d’algunes fonts del propi Govern Català que semblen rebutjar la possibilitat que aquestes competències siguin traspassades a Catalunya. Altres fonts, en aquest cas dels Comuns, no es van estar de res i van
qualificar Junts com un partit d’extrema dreta. El President Puigdemont ja havia parlat de
reclamar les competències sobre immigració en el deu discurs de Brussel·les. Però en aquell moment es veu que a aquests partits els va semblar una qüestió molt llunyana.
Un altre grup de les crítiques que esmentem tenen el seu origen a Madrid. Els protagonistes
d’una bona part d’aquestes són els grans mitjans de comunicació de sempre i altres les formulen partits d’oposició al Govern del PSOE i Sumar. Com es habitual no s’han estat de res i
en molt casos han qualificat de xenòfobes les raons que han portat a que des de Catalunya es demanin aquestes competències. Però gairebé en totes elles el que es filtre descaradament és
que en l’emigració hi tenen posades moltes esperances de que sigui un element que
contribueixi a anar desgastant la identitat catalana.
Per tal de poder fer una política nacional d’immigració a Catalunya cal tenir els instruments necessaris per que sigui efectiva i això vol dir tenir capacitat normativa i tenir els diners que són imprescindibles per desenvolupar polítiques públiques progressives i inclusives. Només així, tenint els recursos adequats podrem aconseguir que la majoria de nouvinguts trobi un esperit d’acollida i les ajudes necessàries per anar-se adaptant i acomodant a les seva nova situació. Això vol dir, aprendre la llengua catalana i poder encetar noves relacions socials que l’encaminin a sentir-se català, sense que això vulgui dir renunciar a la cultura, la llengua, les tradicions i les relacions familiars en el seu país d’origen. En el nostre cas la dificultat és doble ja que en el moment en que donen el pas per assumir la seva nova realitat se’ls creua la presència de l'empremtà espanyola en molts espais de la vida pública i tot el que això comporta com a factor de distorsió. Però hi ha moltíssims exemples que testimonien que això es un factor superable si troben aquí el que es fonamental:
legalització del seu status, ajuts per trobar feina formació laboral i ensenyament en la nostra
llengua.
Aquest és el terreny de joc en què hem de jugar aquesta partida, i no en el terreny exclusiu de la seguretat que és on l’extrema dreta el vol portar perquè s’hi troba com a casa seva.
Malauradament els actual fluxos migratoris són tan grans que el problema de la immigració
estarà en un primer pla durant temps. I nomes la independència de Catalunya amb l’assumpció de totes les competències de govern ens permetrà donar-hi solucions equilibrades a l’altura de les necessitats.
POC 17/01/2024
Reflexions per a les nostres sobretaules de les festes
Però per trepitjar un terreny ferm en les nostres converses improvisades cal que tinguem en compte que una bona part d’ells estan senzillament desencisats per una sèrie de raons que intuïm, però que anirem confirmant al llarg de la sobretaula.
Pensen que un seguit de coses importants s’han fet malament i creuen també que el Procés té mancances que no sabem corregir. Veurem com apareixerà la manca d’unitat entre les grans organitzacions de la societat civil -ANC i Omnium- i els partits independentistes. També ens parlaran del desgast evident dels líders que van encapçalar el Procés. Molts salven el President Puigdemont encara que altres, fen palès un cert consignisme, també l’inclouen en les seves crítiques. Una altra qüestió que apareixerà recurrentment és que no s’ha fet prou autocrítica. El més recomanable quan parlem de tot això és mostrar comprensió. Ja ho fem. I també mostrar, amb exemples concrets, que hi ha molta gent que n’és conscient ique treballa per corregir-ho. Malauradament una altra qüestió que es farà lloc a la conversa serà que l’envestida constant i sistemàtica de l’Estat contra Catalunya continua perquè no volen en cap cas que siguem un territori ric ni que Catalunya
pugui ser una nació plena. En això tots estarem d’acord i tots coincidirem també en
que les mateixes raons que van motivar el Procés continuen plenament vigents. No
cal remuntar-se a fets com el lliurament a França del Rosselló i La Cerdanya, o el Decret de Nova Planta, o l’afusellament del President Companys. Tampoc cal analitzar el segle XX on hi podem trobar els intents continuats d’extermini de la
nostra llengua, la venjança franquista en acabar la Guerra Civil, la barrera constant
a que els catalans podem representar els colors de Catalunya en els esports on hi
tenim bons practicants. No cal remuntar-se tant perquè en el segle XXI tot ha continuat igual o s’ha agreujat i la sentència del 2010 contra l’Estatut, l’atonyinada
policial del 2017, el discurs de Felip VI, el dèficit d’infraestructures, la insistent
presència de la qüestió catalana en els debats que es fan fora de Catalunya, només per denigrar-nos, el desgast diari a que ens sotmeten els mitjans de comunicació de Madrid, la vergonyosa coincidència d’amples estaments socials, intel·lectuals, i polítics contra l’amnistia...
És molt probable que en el transcurs dels propers dies participem en alguna
sobretaula de les que sorgeixen de forma espontània després de dinar o sopar amb la família, amb companys de la feina o senzillament amb amics i amics d’amics. En les sobretaules sempre es parla, de forma genèrica, de qüestions que ens afecten de prop: els fills, l’economia, la sanitat, la situació política internacional i també de
Catalunya.
Tant de bo que no coincidim a cap taula amb ningú dels que formen el 15,2 per cent dels que en les enquestes del CEO es mostren en contra de que Catalunya pugui celebrar un referèndum d’autodeterminació. Si ens toca algun o alguna o
varis d’aquests és millor evitar parlar de política perquè aquest 15,2 per cent està format per persones que detesten Catalunya, que odien que siguem una nació i encara que de vegades si els convé parlen català, abominen de la nostra llengua.
De veritat, és millor no parlar de política amb ells ja que mai canviaran i mai acceptaran que ens autodeterminem encara que haguessin de tornar a impedir-ho per la força.
Per sort per tots nosaltres, el més probable és que ens toqui compartir les sobretaules amb algú del 78,40 per cent que defensen el dret a l’autodeterminació.
Són demòcrates, gent que sent el català com a propi i estima Catalunya. Un especialista en màrqueting diria d’ells que són els que estan més propers a
integrar-se en l’independentisme actiu ja que de fet, més de la meitat estan dins d’aquest percentatge que vol la independència de Catalunya.
Volem referir-nos finalment a un grup significatiu inclòs en aquest 75 % que està d’acord amb el referèndum amb els que és molt complicat arribar a coincidències quan parlen del Procés. El formen amics o familiars que tot i acceptar que l’Estat fa unes polítiques que impedeixen que els catalans millorem la nostra situació, que
inclús són conscients que quan amb les seves polítiques no en tenen prou recorren
a formes tèrboles com les clavegueres de l’Estat o el lawfare, no tenen confiança en
la lluita per a la independència perquè segons ells “no és possible”. Sap greu que
pensin així perquè viuen com derrotats enfront a l’Estat i res els treu d’aquí.
Semblen no poder entendre que si una majoria de catalans remem en la mateixa
direcció serem imparables. I ni tant sols el reguitzell de països que, quan han aconseguit una gran unanimitat en la lluita per ser sobirans han aconseguit crear l’ocasió i aprofitar-la els fa canviar d’opinió.
A tots ells pensem que el missatge de sobretaula que els hem d’enviar és que a
Catalunya fins i tot en els moments més complicats d’aquests últims sis anys, el
corrent principal, el que té més força és el que camina cap a la República Catalana.
Nosaltres per sumar-nos a aquest corrent, per potenciar-lo fins a l’objectiu final
treballem per la Segona Conferència Nacional per l’Estat Propi amb un Full de Ruta,
que pots trobar en aquesta web, i amb un projecte organitzatiu que ens conduirà fins a les portes del nostre objectiu.
POC 22/12/2023
Cap a una estratègia compartida
Brussel·les, sense oblidar els moviments de l’alcaldessa de Ripoll de cara a estendre les idees que representa, o el d’aquelles persones i petits grups que conformen allò que alguns en diuen el“quart espai”.
Però si totes aquetes divergències que observem a la societat civil ens preocupen, les
travetes, les picabaralles, les crítiques públiques entre els partits independentistes
protagonitzats pels seus líders ens irriten profundament a nosaltres i, ho sabem, a tota
la base independentista. Fa mesos, en realitat fa anys que sempre que es fan anifestacions el crit que emana des de les bases és el de la unitat, que el que cal és la unitat, que el que necessitem és la unitat. Però la irritació actual amb els tres partits és tal que el mal sembla cada cop més difícil de reparar. Només cal repassar els
resultats de les últimes eleccions locals i sobretot dels últims comicis per renovar el
Congreso espanyol, per comprovar les conseqüències negatives que la desunió entre
Junts, Esquerra Republicana i la CUP ens està fent a tots. L’abstenció augmenta i alguns independentistes menys decidits han votat tàcticament altres partits.
Cal entendre, i ho entenem, que són formacions, que defensen models de societat diferents i que tenen prioritats específiques, però és evident que això no els justifica
aquesta picabaralla constant i quasi obsessiva que es reflexa en totes les seves accions i que sincerament a la gent de base ens fa basqueig.
A nosaltres, com a la gran majoria dels catalans independentistes ens vénen ganes de denunciar, condemnar i exigir responsabilitat per aquestes baralles tan negatives i inútils.
L’acord signat per Junts amb el PSOE per permetre la investidura de Pedro Sánchez, igual que el que va subscriure ERC a començaments de novembre ha donat lloc a un debat extraordinàriament viu entre els sectors independentistes per causa del nou escenari que s’obre en les relacions de Catalunya amb l’Estat. La gran divergència en els enfocaments dels partits independentistes més grans i el d’algunes organitzacions de la societat civil gairebé produeix vertigen. Però això no és el pitjor ja que la
confrontació d’idees no té perquè ser negativa. El vertader problema rau en els
distanciaments, els debats estèrils que en aquests moments trasbalsen al moviment independentista, que el debiliten, i que li resten possibilitats d’èxit davant uns
adversaris reals que moltes vegades saben molt bé el que volen i se n’aprofiten. Als que creiem en el gran paper que ha tingut i ha de seguir tenint l’ANC, no entenem i ens preocupa el distanciament que sembla existir -i que cada cop és més gran- entre el Secretariat Nacional i altres estructures de la pròpia organització. També ens preocupa el nivell de distanciament que s’està produint entre l’ex Consellera Ponsatí i el seu entorn amb la resta de l’exili català a
Però estem convençuts que la via de les recriminacions i els retrets no és la millor per
obtenir bons resultats. Pensem que el millor camí segurament és el contrari i precisament el cartell que anuncia l’acte que properament celebrarà la “2a.
Conferència Nacional per l’Estat propi”, el que acompanya aquest article, es un símbol
d’acostament, d’entesa de l’independentisme: TORNEM-NOS A ABRAÇAR.Una vegada més una fotografia ens diu més que mil paraules. L’acostament d’Artur Mas i David Fernàndez és el millor missatge per dir-nos que l’independentisme
necessita una estratègia compartida per aconseguir l’objectiu que ens uneix que és la
República Catalana. Com veiem, en l’acte de Sant Feliu també hi parlaran Carme Forcadell i Pere Pugés per remarcar que en aquesta estratègia compartida cal que hi participem tots, els partits i la societat civil.
Volem afegir una última consideració. En aquest acte no hi parlaran dirigents, hi haurà
però, com veieu, persones molt rellevants en la història dels tres grans partits que ara estan militant a la base, perquè sabem que en la base dels partits i de la base de les entitats de la societat civil es d’on sorgirà el reagrupament que assenyalem com totalment necessari en el Full de Ruta de la “2a. Conferència Nacional per l’Estat
Propi”. Estem convençuts que apartades les idees i els dirigents que han crescut
gràcies a les baralles i al menyspreu de la unitat, afloraran nous plantejaments i nous lideratges que ens conduiran a l’objectiu final.
POC 15/11/2023
Podran soportar un acord històric amb Catalunya?
llengua, que ella havia prohibit obstinadament durant tot el seu mandat.
Puigdemont va demanar quatre coses a canvi dels vots de Junts per la investidura. I va afegir que si Sánchez acceptava aquestes condicions estaríem parlant d’un acord històric: la primera demanda va ser, com ja saben, una amnistia per totes aquelles persones que estaven immerses en problemes judicials per causa del Procés. La segona que, per verificar el cumpliment dels acords, s’havia de nomenar algun mediador que supervisés els compliments d’aquests acords. La manca d’un instrument de verificació és una de les coses que més mal ha fet a Esquerra Republicana en la present legislatura. La tercera demanda es va concretar en “les qüestions materials pendents de resoldre a Catalunya” en paraules del propi Puigdemont. Sabem que es referia a l’estafa permanent del dèficit fiscal i a la manca i l’incompliment d’inversions, any darrera any en el nostre territori. D’això no en va fer més esment, sabedor que la majoria que es formés a l’entorn de Sánchez necessitaria els cinc vots de Junts per aprovar la majoria de les lleis que presentés el govern espanyol.
La quarta condició que va deixar Carles Puigdemont sobre la taula va ser el reconeixement nacional de Catalunya i, per tant, el seu dret d’autodeterminació. Un acord d’aquest tipus, efectivament,trencaria amb el comportament que han tingut els governants espanyols des de l714 que han fet i desfet sobre Catalunya com si fos un territori de la seva propietat i això ens ha portat a que Catalunya essent un dels territoris més rics de la Península després d’impostos acabem com un territori ple de déficits… I quan ens hem resistit amb massa contundència ens han bombardejat.
L'acceptació del català al Congrés i la petició del reconeixement del català a Europa va aixecar un rebombori limitat, no sabem si perquè encara estàvem a l’agost o perquè el fet que, català, euskera i gallec ja tinguessin un cert estatus al Senat restava força a les protestes. Però quan el focus s’ha situat en l’amnistia l’ambient ha anat canviant i ni tan sols la pantomima de la investidura de Feijó ha introduït un cert ajornament
El discurs del President Puigdemont a Brussel·les el dimarts passat 5 de setembre va aconseguir un fort impacte en els públics a qui anava dirigit. Les paraules de Puigdemont van ser clares, contundents i plenes de realisme. Va transmetre que estava disposat a negociar i es va posar al mateix nivell que els interlocutors de l’Estat Espanyol amb qui ja està, i segurament seguirà, dialogant. També va mostrar una visió política afinada i va esvair dubtes sobre qui es el líder del moviment per la independència de Catalunya
El discurs no va posar fi als insults i les desqualificacions però entre els que el van escoltar tant a dins com a fora de Catalunya, es va imposar la sensació que anava de veritat. Les decisions més recents de Junts que per principis polítics havia abandonat la seva coalició en el Govern de la Generalitat i acabava d’interrompre la seva participació en un dels ens que gestiona més diners de Catalunya i que té gran ascendència sobre els municipis com és la Diputació de Barcelona, donaven més força a les paraules del President.
La fermesa de la seva posició també havia quedat palesa en les negociacions per la presidència i els membres de la mesa del Congrés de Diputats. Va ser impactant com el “cobrar per endavant” quedava reflectit en els ràpids moviments desplegats pel ministre d’Assumptes Exteriors demanant l’acceptació de la llengua catalana com una llengua oficial més de l’Unió Europea. I també va cridar l’atenció que Francina Armengol, pocs moments després de ser elegida Presidenta del Congrés, ja va comunicar que el català, l’euskera i el gallec serien idiomes utilitzables tant de forma parlada com escrita en totes les activitats del Congrés. La primera víctima d’aquests acords va ser Meritxell Batet que no va suportar veure’s parlar a la cambra amb la seva
a les reaccions contràries. Han estat unes reaccions que en realitat conformen un paradigma de l’equilibri de forces que en aquest moment sostenen l’Estat Espanyol.
En nom de qui va obrir el foc contra la l’amnistia Felipe González un expresident socialista sense força real al Partit, enriquit a l’empara de grups i persones gens exemplars per no dir una altre cosa? En nom de qui vol esmenar la plana al líder del seu Partit que ha desenvolupat una gestió complicada boicotejada constantment per ell i per bastants patums del seu entorn?
En nom de qui incita a la rebel·lió i fomenta protestes al carrer un expresident del PP com Aznar instal·lat en els sous i prebendes que es va anar preparant durant els seus mandats mentre era Cap del “Gobierno”? Per què debilita fins a aquest punt a Feijó, a les portes d’una sessió d’investidura de la qual ara en sortirà encara més mal parat?
L’ amnistia i la possible investidura de Sánchez no amenacen ni l’estabilitat ni l’equilibri polític de l’Estat ja que, al contrari, si va acompanyada de les altres qüestions que demana Puigdemont podría facilitar-los una nova legislatura semblant a la que ara acaba. Tinguem-ho clar, qui es sent amenaçat és el conglomerat patriòtic extractiu que controla Espanya des de Madrid. González i Aznar no representen al seus partits sinó a aquest conglomerat que per poder progressar i seguir emportant-se’n el botí tributari necessita que Catalunya estigui sota la bota i que els processos que ha obert a Catalunya el poder judicial -que també pertany al conglomerat patriòtic extractiu- els assegura que les forces democràtiques catalanes estaran uns anys entretingudes en la defensa dels seus processats i processades i dels seus presos i preses.
La batalla només acaba de començar i promet ser llarga i dura. El problema és d’ells i es decidirà entre ells. Des de Catalunya (en aquest cas des de Brussel-les) ja s’ha dit el que s’havia de dir. Ara a nosaltres ens queda desitjar que seguim negociant amb discreció i amb prudència com s’ha fet fins ara, i estar preparats per si es va a una repetició de les eleccions generals.
POC 15/09/2023
Cal mantenir la posició
Puigdemont, que actualment es el principal inspirador de Junts està exiliat des de 2017 amb ordres de recerca i captura sobre les seves espatlles…
Aquest dies algú ha escrit que estan en “shock”. I no n´hi ha per menys, doncs si no cauen en la temptació d’engegar maniobres brutes com ja s’ha suggerit, (qüestió sobre la que haurem d’estar molt atents) el motor constitucional del Estat Espanyol està en una greu pana enmig d’una cruïlla complicada.
Com han pogut arribar a una situació tan deteriorada? Aquests dies, alguns analistes que considerem encertats han assenyalat que l’Estat Espanyol és una realitat plurinacional i que mentre no interioritzin això i reconeguin que els que no ens sentim espanyols -que per cert som bastants milions- no som enemics sinó que pensem i sentim diferent, no podran anar endavant sense deteriorar encara més greument la seva democràcia.
A alguns dels que van participar en l’elaboració de l’actual Constitució que volia transitar de la dictadura a la democràcia, la seva convicció plurinacional els va portar a elaborar un estat descentralitzat “autonòmic” en el que Catalunya i Euskadi tenien estatuts clarament diferenciats dels altres territoris. Però la reacció del partidaris de l’Espanya més rància, la que sempre els havia portat a la pobresa i el desprestigi no van parar fins que van revertir tot l’intent reformador. L’història és coneguda: LOAPA, café para todos, por qué no podemos tener lo mismo que Catalunya… fins arribar a ressituar-se en el camí de “Una, grande i libre” i “del imperio hacia Dios” de
Una bona part de les constitucions democràtiques estableixen que el partit que ha guanyat les eleccions és l’encarregat d’iniciar negociacions amb les altres forces que han obtingut escons per acordar una majoria que els permeti governar. La situació en la que ens trobem després de les eleccions de 23-j es com a mínim interesant. El Partit Popular guanyador de les eleccions no es capaç de parlar amb cap més partit més enllà dels franquistes de V0X amb els que cap altre formació democràtica en vol saber res.
Però és que el PSOE, segon classificat, que es qui ha d’agafar el relleu en l’intent de formar govern no ho té massa millor. Els socialistes no sumaran els vots necessaris per a la investidura si no aconsegueixen que els voti a favor un partit com Junts a qui el PSOE ha menyspreat sistemàticament i contra qui ha impulsat una persecució implacable sobre ell i sobre el que representa. Gràcies als vots del PSOE es va intervenir l’autonomia de Catalunya, diversos consellers i molta més gent van ser empresonats, s’ha processat a milers de catalans i catalanes, el President
José Maria Aznar i finalment a l’agressió històricament repetitiva contra Catalunya, en aquest cas amb motiu del Procés i a la tornada al franquisme pur i dur de VOX.
I ara què? Són molt els catalans que es pregunten quina és l’actitud que han de tenir els catalans i els partist catalans en la situació actual. Està clar que amb els vots de Catalunya no s’ha de contribuir mai més a que ens segueixin discriminant ni econòmicament ni pel que fa a la nostra cultura. Això ha de quedar ven determinat en els acords a que es pugui arribar. Però creiem que la coincidència a que han arriba Junts i Esquerra, és a dir, la demanda d’Amnistia i Referèndum, són el punts claus que han de marcar la posició catalana en aquesta negociació. En aquests dos punts cal mantenir la posició.
Des de l’entorn dels PSOE i des de la seva premsa amiga (i també des de l’enemiga) s’està dient que les peticions d’Amnistia i Referèndum estan fora del marc constitucional i per tant hi ha obstacles insalvables per abordar aquestes qüestions. No hi estem d’acord en absolut. En el corpus jurídic espanyol ja existeix la Llei d’Amnistia de 1977 i la Constitució Espanyola conté l’article 92 que tracta del referèndum i no per prohibir-lo. Ens diran que les dues qüestions estan enfocades des d’una òptica diferent de la que utilitza Catalunya en les seves peticions. Però nosaltres pensem que el Govern de Madrid i el PSOE tenen molts advocats de l’Estat i molts polítics i assessors amb experiència que poden aportar idees imaginatives. Per tant, ja és hora que deixin de reprimir Catalunya i que es posin a fer política, tal com ja havien d’haver fet ara fa sis anys.
POC 3/08/2023
Encara és possible evitar la gran abstención el 23 de juliol?
també ha erosionat fortament la imatge d’Esquerra, que ha anat alternant un capteniment de submissió al Govern Central amb discursos –posem com a principal exemple la taula de diàleg- que semblaven prendre el pèl a la gent.
Pel que fa a la CUP la davallada d’un 24 per cent dels seus vots és menys greu, però hauria de fer reflexionar als seus dirigents, ara que el partit ha decidit tornar a presentar-se a les generals, perquè el balanç del que han aconseguit els seus representants al Congrés és irrellevant i en realitat inexistent, més enllà d’ aparèixer enfadats.
JUNTS també s’ha mostrat crític en les seves actuacions a Madrid però sense aconseguir tampoc res rellevant. Això ha tingut com a resultat que tot i el miratge de l’efecte Trias perdés 6.000 vots, a Catalunya cosa que l'ha debilitat a molts ajuntaments
Però aquest “Pas a pas” no té l’objectiu de criticar els partits independentistes. El que volem és llençar un crit d’alerta: Estem a finals de juny i ha passat més o menys un mes des que es van celebrar les eleccions municipals. Falta per tant menys de trenta dies perquè s’obrin les urnes per les generals y la sensació que palesen els partits independentistes es que estan clavats i paralitzats en el mateix punt en el que van rebre els resultats del dia 28 de maig.
Hi ha hagut alguns intents de contactes entre ells sense continuïtat i també algunes propostes retòriques que evidencien una manca de voluntat de fer el que els votants independentistes els estan demanant o una falta d’idees que és tan preocupant com l’anterior.
Els mitjans de comunicació i els analistes que s’han ocupat d’interpretar els resultats de les passades eleccions del 28 de maig han coincidit en assenyalar la gran abstenció com l’element més significatiu. Sabem que a qui més ha castigat ha estat a Esquerra Republicana. Si comparem el resultat que va obteni aquest partit amb els de les locals de quatre anys enrere, és evident que les coses li han anat molt malament. Una pèrdua de vots del 37 per cent d’una elecció a l’altre ens mostra de manera nítida que els seus electors els assenyalen per no haver sabut gestionar el protagonisme que li hi van atorgar en anteriors comicis.
En assumir la responsabilitat de governar en solitari la autonomia de Catalunya, Esquerra no solament certificava el trencament de la unitat independentista sinó que també s’oblidava del principal acord que havien assolit amb Junts en formar govern que era “aconseguir la independència i proclamar la República Catalana”. La gestió de govern d’ERC ha estat erràtica amb qüestions que la ciutadania considera molt importants. Però sobretot el suport al PSOE sense contraprestacions pel que fa als desitjos d’autogovern
Per poder arribar a acords que mobilitzin a la gent, per arribar a pactar una plataforma que eviti l’onada abstencionista que s’està generant entre els independentistes, el primer que han d’entendre els partits és que el que ha passat ha estat per errors propis. Només això els donarà la perspectiva correcta per entendre que les eleccions generals del 23 de juliol van del conflicte que hi ha entre Catalunya i Espanya, que aquesta es la qüestió central. I per tant la plataforma que han d’acordar entre tots ells ha de contenir al menys els següents punts: 1) aconseguir un acord que marqui de forma clara els passos perquè els habitants de Catalunya exerceixin l’autodeterminació 2) pla d’acció contundent en defensa de la llengua catalana a l’escola, al carrer, a les institucions i als mitjans de comunicació 3) Finalitzar amb la repressió a tots nivells i 4) Acordar les inversions necessàries a Catalunya que acabin amb l’actual discriminació i ens posem al nivell de les necessitats que té un país, modern, dinàmic i productiu com el nostre. Si Esquerra, Junts i la CUP arriben a un acord que contingui aquestes exigències, que mostri la seva voluntat de respondre coordinadament i contundentment quan l’Estat Espanyol respongui com és habitual, les properes eleccions poden ser una gran ocasió de recomençar, de marcar un abans i un després i que les urnes plenes mostrin una altra vegada la bona connexió de l’independentisme polític amb els partits que el representen. x
POC 28/06/2023
Cal avançar col.lectivament
Això fa que es generin nombroses iniciatives: nous partits o agrupacions d’electors, crides a fer determinades accions, propostes de diferents alternatives a l’hora de votar el 23 de juliol...
Tot això pot portar a confusió i a una percepció de divisió entre l’independentisme, però també pot indicar que la gent no es rendeix, no es conforma amb el que puguin fer els seus representants actuals, més si creu que no estan actuant en funció de l’encàrrec que se’ls hi va donar.
Els esforços i iniciatives individuals i col·lectius són importants i fonamentals. Alhora, seria molt recomanable i efectiu que convergeixin en un projecte estratègic comú.
Durant tots aquests anys hem aprés que la independència l’aconseguirà la gent, que és la gent la que ha d’empènyer als seus representants polítics, a les seves institucions, perquè treballin en els diferents fronts i aconsegueixin teixir totes les aliances i acords necessaris per assolir l’objectiu final.
Ens trobem davant d’unes eleccions al Congreso i al Senado espanyols el proper 28 de juliol. Venim d’unes eleccions municipals fetes el passat 28 de maig, i just aquest cap de setmana, dissabte 17 de juny, s’han constituït els nous equips municipals. Els resultats s’han caracteritzat per una pèrdua de vots important, potser puntual o no, als partits autoanomenats “independentistes”, i els pactes per escollir batlles, en molts casos no semblen tenir coherència política sinó semblen obeir a interessos dels partits, siguin d’àmbit estatal o autonòmic.
Hi ha un clima general de desencís per part de la gent independentista, que alhora va acompanyat amb una necessitat de fer coses i sortir de la situació actual..
També hem constatat, que els representants només són vàlids si actuen segons el que se’ls va encomanar, i s’ha vist com algun d’ells ha ensenyat el camí de fer un pas al costat quan, per les raons que siguin, no pot complir amb el mandat que ha rebut. La gent no defallirà, i si cal serà capaç de canviar els seus representants polítics i, a la vegada el col·lectiu espera una unitat d’acció que sigui eficaç per assolir la independència.
En aquest sentit, el treball fet des de fa anys pel Moviment per la Independència (MxI) s’enfoca a definir i desenvolupar tot un conjunt de projectes, a treballar per tothom que hi estigui interessat, i que conformin un veritable pla d’acció que permeti avançar col·lectivament cap a la plena instauració efectiva de la República catalana independent.
19/06/2023
Els cinc alcaldes de Catalunya Nord marquen el camí
Tenint en compte que la situació del català és molt vulnerable a Catalunya Nord només podem concloure que la justícia francesa el que busca, tal com ha fet sempre, és la aniquilació de la llengua catalana. Els alcaldes d’aquest municipis han declarat que no es quedaran amb els braços plegats sinó que continuaran la lluita fins on calgui. La flama no està apagada.
La Generalitat de Catalunya i el Consell de la República van traslladar a França el malestar per la prohibició del català en els plens municipals. Però no és suficient. Cal ajudar en aquesta causa des del Principat sense interferir en el procés que estan portant a terme els catalans del nord.
Si alguna cosa tenen en comú Espanya i França és la persecució de la llegua catalana. En el cas francès la cronologia dels atacs és molt densa. Des del Tractat dels Pirineus fins avui. La darrera escomesa es va produir el passat dia 9 de maig quan el Tribunal Administratiu de Montpeller acordava prohibir l’ús del català als plens municipals dels ajuntaments dels Banys i Palaldà (Vallespir), Elna (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent).
De fet els catalans del sud tampoc podem estar satisfets de la situació de la nostra llengua al Principat que està en clara regressió. No hi ha cap dubte que les associacions en defensa de la llengua estan treballant incansablement per revertir aquesta situació però la conjuntura és francament difícil davant de l’ofensiva constant de l’Estat espanyol. La pregunta és si l’administració catalana fa tot el que és esperable. No podem oblidar que la llengua és el factor importantíssim de la nostra identitat nacional.
Els cinc alcaldes de Catalunya Nord, en condicions molt més precàries que les nostres, marquen el camí.
24/05/2023
Quina és la diferència entre les dues propostes, la de l’ANC i la del MxI?
El full de ruta de l’ANC no diu res sobre com hauria de ser la llista cívica. Dels diferents actes i declaracions que l’Assemblea ha anat fent durant els darrers mesos es desprèn que la llista cívica vol ser una llista formada únicament per persones provinents de la societat civil que participaria a les eleccions, si fos necessari, com una quarta llista independentista.
Una quarta llista independentista representaria obrir un nou espai polític que s’enfrontaria als altres tres espais representats pels partits polítics (ERC, JxCat i CUP). Això representa, d’una banda, que el vot independentista es fragmentaria encara més i de l’altra que l’Assemblea, que va néixer i hauria de continuar sent una entitat transversal, deixaria de ser-ho en defensar una opció determinada entre les quatre possibles.
Si no hi som tots, no hi ha independència possible. Cal superar la divisió interna de l’independentisme i els actors polítics i socials han de actuar de forma coordinada, supeditant els seus interessos partidistes als interessos de país.
Llista de país i llistes cíviques
El Full de ruta 2022-2023 de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) recull l’objectiu d’impulsar una llista cívica a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. De fet, l’ANC actual no fa res més que tornar als orígens, ja que tots els fulls de ruta, des del 2012 al 2015, han proposat sempre l’opció d’una candidatura de país, d’ampli espectre polític i social que es presentés a les eleccions catalanes.
El Moviment per la Independència (MxI), que el 2011 va convocar la 1a Conferència Nacional per l’Estat Propi que va donar origen a l’ANC, es proposa convocar una 2a Conferència Nacional que permeti construir el marc perquè tots els actors imprescindibles d’aquesta segona etapa del procés avancin plegats. Un dels objectius previstos en el full de ruta que caldria aprovar en aquesta 2a Conferència inclouria també una candidatura de país que permetés convertir les eleccions en plebiscitàries i que una victòria d’aquesta llista ens obrís definitivament el camí per fer efectiva la independència.
L’enfrontament entre independentistes o una estratègia basada en presentar una llista cívica en les properes eleccions que s’enfronti a altres llistes independentistes, no ens condueix a res més que al fracàs del moviment.
El MxI proposarà, en la 2a Conferència Nacional per l’Estat Propi un full de ruta que ens permeti construir les sinergies imprescindibles entre els actors actuals de les tres potes del moviment, la societat civil, els partits i el Consell de la República. Només aquesta feina col·lectiva i coordinada ens conduirà a poder confegir una llista cívica o candidatura de país que es pugi presentar a unes eleccions autonòmiques, que convertirem en plebiscitàries, per guanyar-les clarament i de forma inqüestionable. Aquesta llista cívica o candidatura de país ha de ser una candidatura d’ampli espectre polític i social que reculli el màxim de les sensibilitats que configuren el moviment independentista. No pot acabar sent la “quarta llista independentista” sinó que ha de ser construïda amb el màxim consens, amb el suport majoritari del moviment i l’única llista independentista que es presenti a les eleccions.
19/04/2023
Sense lloc pel desconcert i el desànim
“independentistes”, o en els passats 11-S i 1-O, amb la seva capacitat de mobilització, malgrat tot el discurs mediàtic per fer veure que el moviment independentista està en crisi, en camí cap a la seva residualització.
La lluita per la independència de Catalunya no és una cursa de velocitat, sinó una marató. És normal que hi hagi alts i baixos en el camí, però el que importa és la perseverança i continuar lluitant pel que hom considera just. És molt important que la força i la cohesió de l’MxI es mantingui, la seva unitat i solidaritat és crucial per continuar la lluita sense dubtes ni desànims, fins la consecució de l'objectiu final. La independència de Catalunya no és només una qüestió política, sinó també social, cultural, identitària i de drets humans. Els possibles independentistes desil·lusionats han de tenir en compte que les necessitats socials, la identitat catalana i el sentiment envers la llengua, la cultura i la història de Catalunya no desapareixen ni es dilueixen i que lluitar per la independència és lluitar per un dret fonamental. Aquesta dèria dels “partidaris de la dependència” d’imposar un relat interessat, totalment allunyat de la realitat per desmotivar-nos, no ens ha de fer perdre de vista dues qüestions fonamentals: 1. l’objectiu que ens ha motivat (l’alliberament nacional)
Durant els més de 13 anys de la primera etapa de l’actual procés d’independència, el moviment independentista ha evolucionat molt, passant de ser gairebé residual/testimonial a esdevenir majoritari l’octubre de 2017. D’aleshores ençà ha viscut diferents vicissituds que -sense entrar ara en les possibles causes, conductes o responsabilitats- han comportat que molts dels seus integrants s’hagin sentit desconcertats i desorientats. Això ho han aprofitat, sovint, alguns analistes, mitjans de comunicació, tertulians i opinadors de tot mena parlant del suposat desencís de l’independentisme, que molts independentistes s’han desanimat i han abandonat la lluita per l’alliberament nacional. Ni cas!!!
El moviment independentista ha sigut molt actiu durant anys, amb moments de més o menys intensitat, segons les circumstàncies polítiques i socials, però, la realitat és que quan ha calgut, s’ha reactivat, mostrant l’ampli suport popular que té, com es va evidenciar en les últimes eleccions catalanes, fent guanyadors els partits
segueix ben viu, present i necessari 2. malgrat tot, estem molt millor que el 2009, quan érem al punt de partida. Hem aprés molt, tant de la conducta del nostre enemic (l’Estat espanyol) com dels nostres errors i encerts. I hem de saber aprofitar aquests aprenentatges.
A partir de l’1-O hem entrat en la segona fase del procés, i l’hem d’encarar amb unes eines i una estratègia adaptades a les actuals circumstàncies, és per això que l’MxI, organitza la 2a. Conferència Nacional per l’Estat propi, amb una proposta de Full de ruta que, tenint en compte la realitat actual, pugui ser útil per a culminar el procés, però, ni la Conferencia ni el Full de ruta ho aconseguiran sinó som capaços de mantenir l’ànim que ens va portar fins a les portes del nostre objectiu.
No podem caure en el parany del discurs del desànim i la desmoralització que persegueixen els nostres enemics, hem de continuar treballant amb il·lusió i perseverança per assolir la independència de Catalunya, perquè aquesta és una lluita justa i necessària per a la construcció d'una societat més lliure, més justa, mes equitativa i més solidària.
En la nostra lluita no hi ha motiu ni lloc pel desànim!
16/04/2023
© 2022 MXI - ES RESERVEN TOTS ELS DRETS
Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones
Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor revise los detalles en la política de privacidad y acepte el servicio para ver las traducciones.