D'ALTRES FONTS
1 març 2024
L’ANC en una cruïlla històrica
Pere Pugès a el Món
La coincidència, premeditada, d’una consulta sobre la proposta de llista cívica, la celebració de l’Assemblea General Ordinària i, immediatament després, les eleccions al Secretariat Nacional, representa una aposta al tot o res que pot resultar crucial i molt cara pel futur immediat del moviment independentista.
La primera quinzena d’aquest mes de març els socis de l’ANC podrem votar la proposta de llista cívica elaborada pel Secretariat Nacional de l’entitat. La gran campanya “institucional” per explicar les raons per votar sí i la individual o d’Assemblees de base explicant les raons per votar no, ha estat moguda i interessant, evidenciant que l’ANC ha sortit de la letargia dels darrers anys i ha demostrat que, en el món independentista, l’entitat protagonista de la primera etapa del procés encara aixeca passions… almenys internes.
És arriscat fer un vaticini sobre si guanyarà el sí o el no, però, guanyi qui guanyi segur que hi perdrem tots. Les posicions han estat tan enfrontades que, en algun dels actes, hi ha hagut qui ha dit que, si guanyaven uns o altres, se n’aniria a casa.
Tot plegat, és la conseqüència lògica de com s’han fet les coses en els darrers anys, amb una deriva progressiva cap a un enfortiment autoritari de l’òrgan de direcció, el Comitè permanent, amb la consegüent pèrdua de pes del Secretariat Nacional. S’ha anat perdent el funcionament assembleari i esdevenint tot cada cop més burocratitzat i vertical, de dalt a baix. Això ha provocat el progressiu empobriment del debat intern, la uniformitat de pensament i l’encasellament en un espai determinat i, per tant, reduït, dins el moviment independentista. Quasi sense adonar-nos-en, l’ANC ha anat renunciant a la pluralitat/transversalitat i ja no representa totes les visions del moviment independentista.
La llista cívica, sobretot tal com es planteja des del Secretariat Nacional actual, no té res a veure amb la proposta que, l’any 2015, va portar a la creació de Junts pel Sí. Ni, a parer meu, respon al plantejament fundacional de l’ANC. El punt 4 de la declaració fundacional, després recollit en els estatuts, comença dient: “Pel seu caràcter unitari i aglutinador, l’ANC…”. Tal com es planteja el projecte de llista cívica, l’entitat perd automàticament aquest caràcter perquè entra en confrontació directa amb els partits polítics independentistes.
Podem estar d’acord que s’esperava molt més d’aquests partits, el 27-O del 2017, després i ara. Però aquell 27-O també s’esperava molt més de l’ANC. Han passat molts anys, però cal una explicació sobre per què no es va organitzar la mobilització necessària per mantenir la proclamació d’independència feta al Parlament. Això li tocava a l’ANC i no va fer-ho. I mentre no ho faci, no ens ha de sorprendre que molta gent se senti decebuda, dels partits i també de l’ANC.
Resulta inexplicable que la mateixa ANC culpi només als partits, situant-los en la banda dels que ja no volen la independència i, per tant, justifiqui la necessitat d’una llista alternativa, purament independentista i disposada a aixecar aquella Declaració d’Independència que va quedar interrupta. Prou, si us plau, de culpar només els altres i de confondre’s d’enemic.
M’agradaria molt més una ANC que fes una lectura ajustada, crítica, de la situació actual del moviment independentista i, a partir d’aquí proposés el camí a seguir, un camí que passi -com sempre- per la unitat d’acció com a única via per aconseguir el suport majoritari a la independència, expressat democràticament, celebrant i guanyant un referèndum d’autodeterminació homologable internacionalment o, si no és possible, celebrant i guanyant unes eleccions convocades amb caràcter plebiscitari.
I, per ser plebiscitàries, cal que la formació -o formacions- que li donin aquest caràcter tinguin majoria absoluta de vots i, per tant, d’escons. Una cosa que no pot fer només una de les candidatures que es presenti és que per si sola tregui aquesta majoria. Una circumstància altament improbable en l’escenari polític català.
Quina és l’única possibilitat perquè això passi avui a Catalunya? Doncs que hi hagi una candidatura de país que aplegui totes les forces independentistes. És el que l’ANC va proposar el maig de 2015, quan la divisió i enfrontament entre els partits independentistes era ser més visible que mai… fins llavors. Semblava impossible, però l’ANC ho va aconseguir. Després, els partits varen donar la volta a la proposta i l’ANC va actuar ingènuament i ho va consentir. D’aquella experiència se n’ha d’aprendre i no repetir errors.
Tinc l’esperança, i la convicció, que el nou Secretariat Nacional sorgit de tot aquest procés sabrà capgirar la situació i proposar la construcció d’una única candidatura independentista que doni caràcter plebiscitari a les eleccions al Parlament i faciliti la participació dels partits independentistes en aquesta candidatura.
Hi som a temps!!! Si no ho donem per impossible, segur que ho aconseguirem!!!
22 febrer 2024
Els tres camins
Jaume Nolla a PuntAvui
Ara que hem retrocedit fins als anys vuitanta del XX i els independentistes, si fa no fa, som els que érem (amb algunes adquisicions noves mig desorientades), és el moment de recordar els tres camins per assolir de facto allò que es va plantejar de manera “hippy” abans del 2017. Són les tres raons clàssiques de la política per justificar la independència d’un territori.
El primer camí és el del referèndum. Ja se n’han fet dos, de mala gana per part de les autoritats catalanes. Enlloc no diu que s’hagi de fer acordat per les dues parts. Que els quebequesos i els escocesos facin els que creguin o el que puguin. Cada terra farà sa guerra. El problema del referèndum sempre serà el demos, el qual, els darrers anys, s’ha alterat expressament amb la finalitat que, si se’n volgués fer un altre, hi hagi la tranquil·litat que surti el “no”. Tot plegat pàgina passada. El segon, és l’anomenada raó “adscriptiva” que ja complim: el grup té la secessió legitimada quan són una comunitat territorialment amb uns trets culturals, lingüístics i històrics diferenciats. És més, en el nostre cas no cal parlar de secessió d’una nació matriu, puix Espanya no és el nostre punt de partida, encara que TV3 maldi per fer-nos-ho creure. El Principat de Catalunya i la resta de la nació catalana el que farien seria restaurar la seva independència. Demostrar que el Principat és una colònia és fàcil. Si l’exèrcit que en teoria t’ha de defensar no parla la teva llengua i té una altra bandera; si la policia que t’ha de defensar ve a crits de “A por ellos”, com si els ellos fossin uns altres (en teoria no som tan espanyols com els que van venir a atonyinar-nos?); si tenim un delegat del govern amb les mateixes funcions i poder que tenien els virreis a les colònies americanes, l’evidència és clara: som una colònia segons la categoria de l’ONU.
El tercer camí és la causa justa. No ens hi estendrem, perquè des de fa 300 anys l’espoli econòmic i l’intent de destrucció de la identitat i la llengua del país conquerit han estat i, encara són, constants..
6 febrer 2024
Guerra civil híbrida
Xavier Diez a Mirall
Un dels termes emergents en el camp de les relacions internacionals és el de “Guerra Híbrida”. Aquest concepte faria referència a una estratègia en què es barrejarien mètodes bèl·lics convencionals amb no convencionals. Especialment, aquests darrers són els que més la defineixen. Poden ser fake news, lawfare, ús de la diplomàcia, terrorisme, infiltració, manipulació cibernètica, manipulació de les migracions, extracció dels recursos naturals o ofec econòmic. Busca, també, la desmoralització social, la polarització política o tot allò que busqui tenir l’adversari en una situació d’inferioritat psicològica per disposar del màxim d’avantatges tàctics. No és una invenció de politòlegs ni propagandistes, és una d’aquestes coses que s’estudien a les acadèmies militars i sobre les quals entitats com l’Estat Major de l’exèrcit nord-americà presenten informes i els tenen presents a l’hora d’interpretar el món i els seus perills.
No cal tenir molta imaginació per entendre que aquesta és la clau que expliquen les relacions Espanya-Catalunya, almenys des de la irrupció d’Aznar i el seu club de joves neofranquistes. L’ús dels mitjans de comunicació, la judicatura, la policia, els serveis secrets, l’Íbex 35, i fins i tot la Conferència Episcopal ha estat sistemàtica en una guerra declarada contra el nostre país. Des de la nostra perspectiva, el problema no és tant la claveguera a cel obert que representa el Madrid estatal com la nostra suïcida ingenuïtat. No em cansaré de repetir que estem en una guerra, i que la primera cosa que hauríem de fer seria ser-ne conscients, verbalitzar-ho i, per descomptat, defensar-nos. Una guerra contra allò que caldria ser codificat pels politòlegs com una “dictadura híbrida”, és a dir, un estat que es fa passar per democràtic, i que en el fons, manté intacte l’aparell estatal creat a partir de 1939, en el fons, el codi font que implica aquesta mena de virus informàtic que bloqueja les institucions.
Efectivament, la claveguera de l’estat profund espanyol ha passat a l’ofensiva en els darrers anys, especialment arran del Procés (que ells mateixos, amb la seva intransigència absurda van promoure), i també en els darrers mesos, quan alguns magistrats actuen, més que com togats, com a uniformats al més pur estil Queipo de Llano o Pinochet. Els mitjans, la judicatura, els poders fàctics s’han conjurat per derrocar directament el govern elegit a les urnes el juliol de l’any passat, tot tractant de sabotejar la llei d’amnistia (haurien d’estar contents, perquè, contràriament al mínim sentit de la decència, els inclou). Cada mes en munten un akelarre a Madrid. Han fet servir els jutges per eliminar rivals polítics (recordem l’escandalós cas del diputat de Podemos Alberto Rodríguez en una de tantes ficcions policials, i que va acabar amb la seva carrera i que va tenir un caràcter preventiu i intimidatori). En resum, el franquisme tracta de carregar-se Catalunya i mira de carregar-se Pedro Sánchez i els seus aliats.
23 gener 2024
No hi ha dreceres polítiques per assolir la independència
Josep Pinyol al bloc blocs.mesvilaweb.cat
No hi ha cap altra manera d’arribar a la independència. En una situació d’apatia al carrer uns quants diputats de la Llista Cívica de l’Assemblea no aconseguiran que la resta de partits se sumin a una nova Declaració d’Independència. La decepció dels qui s’hagin enlluernat amb el camí fàcil d’aquest projecte serà immensa i precipitarà l’Assemblea a la desaparició. Només una gernació milionària de catalans disposats a defensar-la amb un pla ben pensat de lluita noviolenta induirà els dirigents a proclamar la República Catalana com va passar el 2017. Planificar el nou embat i la defensa de la DUI és el paper històric de l’ANC, nascuda per aplegar els activistes de totes les tendències.
L’Assemblea té una altra amenaça vital: només continuarà agrupant tots aquests lluitadors si garanteix la seva transversalitat. Per això s’ha de mantenir independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o agrupació d’electors, tal com estableixen la seva Declaració Fundacional i els seus estatuts. Impulsar, organitzar i finançar una quarta llista independentista ja està provocant un daltabaix a la seva vida interna. L’Assemblea travessa un moment molt delicat amb un gran nombre d’assemblees territorials i sectorials pràcticament inactives. El projecte de Llista Cívica és profundament divisiu com demostra el posicionament de l’AT de Girona i d’altres ciutats com Terrassa, Sabadell o Mataró.
El 14 de desembre passat l’Assemblea Territorial de Girona va assenyalar molt encertadament: “Som conscients que, davant la forta abstenció electoral, hi ha sectors de l’independentisme que en veuen la necessitat i reivindiquen la creació d’aquest espai [la Llista Cívica]…. Simplement defensem que les persones que legítimament vulguin impulsar aquest nou espai no ho facin ni en nom de l’ANC ni reconvertint l’entitat en una opció electoral“.
Si a la consulta sobre el projecte de Llista Cívica, guanya l’opció del “si” l’Assemblea es precipitarà en un abisme. Per evitar aquest perill cal votar “no” per mantenir la naturalesa activista i la transversalitat de l’Assemblea. Cal votar “no” per evitar la desnaturalització de l’ANC, és a dir la seva conversió en un subjecte polític partidista.
17 desembre 2023
Creixement o decreixements
Joan Vila al bloc Societat i muntanya
L’economia ja està decreixent. La resposta dels bancs centrals amb una aportació de liquiditat (Quantitative easing) durant el 2020, per arrencar l’economia després del Covid, va aportar un increment notable de la inflació, amb puntes del 10%. Des d’octubre 2022 la liquiditat d’Estats Units i d’Europa està baixant lentament (Quantitative tightening), acompanyat de pujades de tipus d’interès, fet que ha fet abaixar poc a poc la inflació, tant la general com la subjacent. L’impacte de la inflació ha minorat molt el poder adquisitiu als ciutadans que han començat a fer menys despesa, amb la conseqüència que el sistema productiu ha començat a veure disminuir les comandes i a baixar producció. L’efecte ha estat que Alemanya i França han entrat en recessió, Estats Untis està a punt i Espanya l’any vinent tindrà un creixement moderat al voltant de l’1%. Per tant, ja estem decreixent. Fins on arribarem? Fins on caldria? Quin criteri hi haurà d’haver pel creixement de l’economia?
Afegeixo aquí un aspecte notable en el món global: Xina té un creixement baix i poca inflació, degut a que va explotar la seva bombolla immobiliària, i el seu banc central no està traient liquiditat al sistema. Xina està introduint contínuament més massa de diner al mercat, anant a contrapeu a l’economia occidental, fet que fa que el balanç del banc xinès impulsi clarament l’economia xinesa, amb efectes inflacionaris a la resta del món per la seva compra de matèries primeres. Per tant, estem avisats, la inflació contraataca de la mà de Xina. Potser els problemes de logística marítima amb atacs pirates al canal de Suez i la manca d’aigua al canal de Panamà podran reduir aquest efecte i limitar el ritme de producció dels productes xinesos.
25 novembre 2023
No siguem ingenus!
Ferran Mascarell a Nació
Posem una mica d'aigua al vi. Escolto per part dels tertulians oficials tantes lloances al pacte de legislatura i a la política catalana del president Sánchez que em temo que, per enèsima vegada, caurem en la ingenuïtat política que sol caracteritzar la societat catalana. Soc favorable al pacte i a la negociació, però no a la política crèdula. És cert que Espanya ja té govern, el qual en principi és progressista. Molt millor per Catalunya que tenir davant un govern d'extrema dreta o una aliança de les dretes i les esquerres espanyolistes en contra. No cal dir que considero un fet positiu que Pedro Sánchez s'hagi vist forçat a una insòlita aliança amb l'independentisme. Però més enllà d'això, aventurar-se a predir com fan alguns que la política del PSOE implica un canvi decisiu de les coordenades polítiques que han regit l'Espanya dels darrers quaranta anys és un brindis al sol. Està per demostrar. De moment, sabem que els set vots que el PSOE necessitava han desfet nusos importants. L'amnistia, idea impossible fins fa quatre dies, s'ha pogut plantejar. El català a Europa, inimaginable, s'ha pogut suscitar. I algunes coses més. Però tot està per fer.
No veig per enlloc que el que s'ha fet fins ara suposi el canvi transcendent que prediquen alguns socialistes catalans. El govern Sánchez, diuen, és la resposta al caos generat a Catalunya per la sentència contra l'Estatut i, insisteixen, pel mateix procés independentista. No és així. De moment Sánchez ha trobat una solució d'emergència per evitar cedir el poder a la dreta espanyola. I de retruc és una finestra d'oportunitat per l'independentisme per minimitzar alguns aspectes de la repressió. Poca cosa més. No és admissible el relat que pretén exculpar al socialisme espanyol allò que ha passat a Catalunya entre 2010 i ara. La sentència que va destruir l'Estatut del 2006 també va ser cosa seva; com va ser-ho la brutal aplicació del 155 i com va participar plenament en la judicialització impulsada pel PP.
15 octubre 2023
Investidura: 4 àmbits, 3 condicions, 2 fases?
Ferran Requejo a l'Ara
El moment polític que viuen Catalunya i l’Estat (a propòsit de la investidura del president del govern espanyol) és tan nou com inesperat i suposa un repte per als principals actors que l’han de dirigir i gestionar. També per a la societat civil del país. Les aritmètiques parlamentàries situen els partits independentistes en el centre de gravetat d’una negociació inèdita que seria irracional negar o menystenir. Hi ha una oportunitat d’aconseguir un bon acord per al futur polític, social i cultural de Catalunya.
Què és un "bon acord"? Dit en termes generals, consisteix a fer Catalunya faci un salt qualitatiu i quantitatiu en termes de reconeixement nacional i d’un autogovern que no defugi el tema d’una futura autodeterminació,
Si finalment el procés de negociació va endavant i s’estableix un “bon acord” en els termes descrits, una pregunta rellevant és: aniria a favor o en contra de l’objectiu de la independència? Crec que s’entenen algunes de les raons dels sectors que s’inclinen per dir que aniria en contra, en el sentit que l’acord es mouria en el marc polític i legal actual. Tanmateix, això no mostra en absolut que aquest tipus d’acord, que avui encara resulta incert en termes de facticitat, sigui contrari a un procés d’independència. Francament, crec que la conclusió és la contrària. Es tractaria d’un acord que caminaria a favor: podria augmentar el benestar de tots els ciutadans de Catalunya, es progressaria en reconeixement nacional, es podria recuperar presència i agenda internacional (més enllà del mediador), millorar substancialment el dèficit fiscal i la tradicional manca d’inversions i infraestructures dels governs centrals, augmentar la capacitat de decisió pròpia de les institucions del país, reforçar la situació de la llengua catalana (que falta que li fa), etc.
3 octubre 2023
Sant tornem-hi?
Germà Bel a VilaWeb
Pedro Sánchez, i el PSOE en el seu conjunt, no han alterat les conviccions que expressaven fa tres mesos. Senzillament, fan de la necessitat virtut, perquè ho necessiten per a mantenir el govern d’Espanya. Si algun dia no ho necessiten, actuaran en conseqüència.
Siguin quins siguin els continguts d’un eventual acord per la investidura (que serà només si convé a les parts), la irreversibilitat de les mesures hauria de ser un dels filtres de valoració. Perquè allò que sigui reversible té moltes probabilitats de ser revertit. I, per això mateix, les qüestions concretes –per rellevants que siguin– de tipus pressupostari, val més deixar-les per a eventuals negociacions pressupostàries. Això és, desvinculant investidura de pressupostos, per poder-ne monitorar el compliment en el futur.
Fóra bo que el caràcter d’irreversibilitat de les mesures acordades fos considerat en el procés de negociació. Perquè la història d’Espanya ens ensenya que patrons tan assentats no s’alteren massa sovint; i aquest no sembla un d’aquells moments puntuals en què es “fa història”, en qualsevol cas. Tant de bo aquesta vegada fos diferent. Però no ho crec. Quan els vots al congrés deixin de ser necessaris, l’aigua desbordada tornarà al riu, una vegada més.
2 octubre 2023
Remor de sabres a Esquerra
Agustí Colomines a El Nacional
En política, els gestos sovint indiquen realitats que no es diuen amb paraules. Quan més necessitat tenim de disposar d’un executiu fort, ens trobem que el Govern Aragonès no té rumb i està integrat per supervivents polítics en els quals no deu creure, vist el que s’ha vist, ni el líder d’Esquerra. No ho ha destacat ningú, però, tot i que és costum quan el lideratge del partit no coincideix amb el lideratge governamental, Oriol Junqueras no va assistir en cap moment al debat de la setmana passada al Parlament. Va deixar sol el president Aragonès, a qui ja ha menystingut més d’una vegada. No li té el respecte institucional que emana del càrrec. Junqueras, en canvi, es va traslladar a Madrid per reunir-se amb els diputats i senadors del seu grup i fer declaracions dedicades als socialistes en l’imperial escenari dels lleons de la portalada del Congrés. Els gestos, com he dit, delaten actituds i les prioritats de cadascú. Madrid és avui la prioritat d’Esquerra. A més, com tothom sap, la tropa dels republicans a Madrid és el sector més propacte amb el PSOE.
L’ofici polític que Salvador Illa reclama a Esquerra i Junts estaria bé que se l’apliqués. Tan legítim és voler arribar a la Moncloa com que els independentistes posin un preu alt, molt alt, per començar a entendre’s amb uns socialistes que, convé no oblidar-ho, en els moments de màxima tensió es decanten sempre per aliar-se amb el PP, la dreta que diuen combatre. En la negociació amb Junts, els socialistes s’equivocaran si cauen en la nostàlgia demostrada per Núñez Feijóo quan, en el debat de la seva investidura frustrada, s’enyorava de CiU i del “peix al cove”. Aquest catalanisme, que també anhela recuperar l’establishment regionalista instal·lat en diverses seus de la Diagonal, va deixar d’existir amb tot el que va passar durant la dècada sobiranista. Duran i Lleida no ressuscitarà. Així doncs, malgrat els escarafalls d’Esquerra, mentre l’octubrisme continuï viu, mentre l’enorme vigència del referèndum continuï viva, l’independentisme no es deixarà seduir pels cants de sirena d’un Pedro Sánchez que és traçut però excessivament superb. L’acord amb el PSOE no pot tenir un preu que suposi el suïcidi de l’independentisme.
2 octubre 2023
Discurs d’investidura
Jordi Cabré a El PuntAvui
Venen temps no mancats de dificultats, no ens en podem amagar. Vindran dies difícils, tràngols durs de superar, i els nostres adversaris ens diran que no podem proposar-nos tot allò que vulguem. Però jo us dic, benvolguts conciutadans i conciutadanes, sense voler caure en el tòpic (Déu me’n guard), que no només tot està per fer sinó que a més tot és possible. Que el nostre progrés i benestar estan exclusivament a les nostres mans, i que no permeteu que ningú us digui el contrari. No deixeu que vingui ningú a dir-vos que és que no ho fem prou bé, que és que no tenim les eines, la capacitat, el talent. Tots aquells (o aquelles) que diuen això, i estic mirant concretament a les banquetes d’aquella banda, a tots aquests digueu-los que nosaltres sí que tenim sentit de país. Tenim institucionalitat. Tenim sentit del rigor, i una idea de futur al cap. No, nosaltres no som venedors de fum. Nosaltres com vosaltres, com el poble, com la gent normal. I a més tenim un projecte, clar, definit, que és aquest que ara mateix us estic desgranant.
Ja ho sé, ja ho sé. Per a alguns això no serà suficient. N’hi ha alguns per als quals mai res no és suficient. No els escolteu. Tingueu el cap clar, mirem sempre endavant i concentrem tots els nostres esforços en dur dia a dia, esforç rere esforç, la nostra nació als cims més alts que puguem imaginar. I ho farem des de la generositat, des de la humilitat, des de la dignitat. No oblidarem la màxima de l’inefable president Tarradellas: en política es pot fer qualsevol cosa excepte el ridícul.
9 setembre 2023
Per què Catalunya no és independent?
Ferran Mascarell a El Món
El 27 d’octubre del 2017 es va proclamar la independència de Catalunya. Però mai es va fer efectiva. A partir d’aquell moment, es va aguditzar la repressió de l’Estat contra líders i activistes del Procés i va començar el trauma de no haver aconseguit l’objectiu que havia mobilitzat dos milions de persones per votar en el referèndum de l’1-O. Però per què va passar el que va passar el 27 d’octubre? Què havia passat abans, què ha passat després i què és el que ha de passar per tornar-ho a intentar?
Totes aquestes preguntes s’aborden en la sèrie de Ferran Mascarell Per què Catalunya no és independent? L’exconseller, exregidor i exdelegat del Govern de la Generalitat a Madrid ha estat dècades en la política i en la gestió cultural i això li ha permès observar molt de prop i interactuat amb personatges clau de l’Espanya i de la Catalunya de la segona meitat del segle XX i els primers vint anys del segle XXI.
L’enigma de la relació d’Espanya amb Catalunya
A través de les seves reflexions i de converses recordades i lectures analitzades, Mascarell s’aproxima al que anomena “enigma” de la posició de l’Estat espanyol respecte de Catalunya: per què Espanya mai ha escoltat Catalunya, per a què la vol i per què no està disposada a reformular una relació extractiva.
També repassa la trajectòria del catalanisme i l’esclat de l’independentisme i indaga en els errors comesos en aquest terreny, amb anàlisis que seran incòmodes per a líders encara vigents com ara Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. En diverses entregues durant els dissabtes d’aquest estiu, en un moment en què l’independentisme és en una de les seves cruïlles, els textos de Ferran Mascarell en aquesta sèrie que publica El Món ens donen claus i pistes per interpretar el que ha passat i el que està passant sense autocomplaença i amb lucidesa.
Proemi: les preguntes que ens hem de fer (1) 8/7/2023
La veritat cal construir-la (2) 15/7/2023
La peculiar veritat dels homes d’estat de Madrid (3) 22/7/2023
Barcelona, 17 de juny del 2023: una qüestió d’estat (4) 29/7/2023
Catalunya es proclama independent, però l’Estat recupera la iniciativa (5) 5/8/2023
I ara què? Després del 27-O, el govern de l’Estat pren la iniciativa (6) 12/8/2023
El que va venir després del 27-O (7) 19/8/2023
Reprimir, judicialitzar, empetitir: “Acabareu tots a la presó” (8) 26/8/2023
Els errors dels darrers sis anys que l’independentisme ha de revisar (9) 2/9/2023
Independentisme: i ara què? Entendre bé on som i com cal actuar (10) 9/9/2023
9 setembre 2023
Cant del cigne plurinacional
Jordi Cabré a El Nacional
Una nació sense sobirania és, em temo, exactament el que tenim ara: per tant, si es fes això, seria quelcom sincerament molt realista. Seria un retrat, una fidel instantània. “Sou una nació que no se'n pot anar”. Reconec el mèrit de l’hiperrealisme, però espero que vegin que aquest és precisament l’origen de la conflictivitat creada des del 1714, i que la llengua i la cultura van per una altra banda: la cultura i la llengua, en teoria, ja les tenim traspassades en exclusiva malgrat les intervencions judicials i administratives en contra. “Molt bé, doncs us blindem les competències en llengua i cultura”. Fins i tot això seria només una de les coses a tractar: dins de la condició indispensable d’absència de sobirania, per exemple, podríem disposar de ports i aeroports i poder posar-los el nom que nosaltres decidíssim? O és que té a veure amb la sobirania, un aeroport, quan n’hi ha tants al món que són de gestió local? Un altre exemple: la identitat. Puc no ser sobirà o independent, entesos, però aleshores puc ser català? Exclusivament? És a dir: puc pertànyer a l’estat espanyol i, en canvi, tenir reconeguda la nacionalitat catalana? Teòricament, això tampoc no trencaria sobiranies, sinó només identitats culturals. Un altre exemple: aquesta nació, com fan al Regne Unit, podria competir als jocs olímpics sota la seva bandera? O no són cultura, els esports, ministre Iceta?
La plurinacionalitat només és comprensible des d’una perspectiva confederal: és a dir, amb dret al divorci i amb lliure expansió de la diferència, tant des de dins, en competències, com arreu del món, en reconeixement. Si no es vol reconèixer formalment el dret al divorci perquè això resulta massa complicat en una mentalitat d’esquerres progressista espanyola, com a mínim haurien de despenalitzar-ne l’exercici. D’això, si no se n’ocupen ells, ja se n’acabaran d’ocupar les instàncies europees i també la realitat dels fets. Perquè sí, president Montilla: tornar-hi, hi podem tornar sempre. Només ho poden impedir provant de seduir com a mínim la meitat de l’independentisme amb una proposta “plurinacional” de debò. Jo els convido a intentar-ho. Honestament, penso que mereixen l’oportunitat. Només per una raó: perquè l’independentisme en conjunt, fins ara, tampoc no s’ha acabat de guanyar la independència.
27 juny 2023
"Dir que hem de votar perque ve el llop no es una bona estratègia"
Andreu Barnils entrevista Toni Rodon a "VilaWeb"
-La reacció dels partits politics, d'aquestes dies, sobre l'abstenció com la veieu?
—Això ja és més opinió de Toni Rodon, no de politòleg. Crec que s’han adonat que tenen un potencial votant que es vol abstenir. La reacció ha estat: “Heu de votar perquè ve el llop.” A mi m’agrada que els partits em diguin quin és el seu projecte de país. Votar a la contra no m’agrada gaire. Vull saber quines polítiques públiques faran, què faran amb la taula de diàleg, què faran amb el peix al cove versió segle XXI, etcètera. I, en general, una de les coses que sabem, en ciència política, és que les campanyes negatives tenen poc recorregut. Dir que heu de votar perquè ve el llop no és una bona estratègia. Acostuma a funcionar relativament poc. Per mobilitzar els teus necessites una altra cosa, més que no pas negativitat.
-Els efectes de l'abtenció, politicament, quins son?
—Això és un gran tema. Un és que les polítiques s’acaben fent, i acaben responent més, a les preferències d’aquells que voten que d’aquells que no voten. Per simplificar, si voten els rics, tindran les polítiques per a rics. Per provocar: les úniques persones que han mantingut el seu poder adquisitiu en aquest país en els últims anys són els pensionistes, que se’ls ha apujat la pensió. Per què? Perquè voten, és un bloc sòlid, que sempre vota.
-Descriviu-me que veieu, intuiu o sabeu d'aquesta campanya de vot abstencionista entre els independentistes?
—Jo diria que són gent que hi participa conjunturalment, i que ara decideix d’anar cap a l’abstenció. Fixa’t que la gran majoria és gent interessada en política, però passa que està emprenyada, està insatisfeta, que es diu. I aquesta insatisfacció els porta a fer una campanya política promovent l’abstenció. Si fossin abstencionistes conjunturals, serien desafectes. No són desafectes. Són insatisfets: estic emprenyat, tinc un interès per la política, vull canviar les coses, i m’abstinc per enviar un senyal.
29 maig 2023
28-M: apunts d’urgència
Joan B Culla a l"Ara"
Abstenció selectiva. Els actors polítics tendeixen a pensar que allò que fan i allò que diuen al llarg dels quatre anys anteriors no té conseqüències, o les té insignificants, a l’hora de sotmetre’s a l’escrutini electoral de fi de mandat. Concretament, devien creure que la baralla permanent, la desqualificació mútua entre Junts, ERC i la CUP d’aquests darrers temps, les greus acusacions de traïdoria i botiflerisme, no els passarien factura, o només en passarien als altres. I bé, no. Com no podia ser d’altra manera, el desànim, la desmotivació, el fastigueig de molts electors davant la manca de perspectives engrescadores, però sobretot davant tant de caïnisme estèril, s’han traduït en una caiguda de la participació especialment significativa a Girona (50,8%), a Vic (50%), a Manresa (48,4%), a Lleida (51,5%), a Tarragona (52%), etcètera; a un retraïment de milers i milers d’habituals votants nacionalistes que han fet efectiva l’advertència de "Si us seguiu barallant, la propera vegada us votarà la vostra mare".
Això ha castigat transversalment –amb totes les matisacions i les casuístiques que calguin– ERC, Junts i fins i tot la CUP, a desgrat del complex de superioritat moral dels cupaires. I ha contribuït a fer possible la victòria del PSC –amb un electorat molt més mobilitzat– a Tarragona, Lleida, Girona i en molts altres indrets. És significatiu, també, que l’èxit més emblemàtic de l’espai sobiranista hagi estat la victòria a Barcelona d’un Xavier Trias que s’ha presentat sota una marca personal, sense estridències i al marge del grotesc debat sobre qui és l’hereu i qui el liquidador del “llegat de l’1 d’Octubre”.
14 abril 2023
Quan tot es comença a entendre
Gonzalo Boye a "El Nacional"
A nadie debería extrañarle la filtración de datos procedentes del procedimiento en el cual se investiga a Tsunami Democràtic. Criminalizar el derecho de protesta es también una característica de los regímenes poco democráticos, porque en las democracias de verdad, aquellas que no necesitan de adjetivos calificativos, manifestarse no es delito, ni mucho menos uno de terrorismo.
El miedo es libre y el uso que del miedo se hace es un arma no solo muy potente, sino que en algunos casos puede terminar siendo devastadora o de destrucción masiva, especialmente si se gestiona con la habilidad que las cloacas del Estado tienen para maniobras de ese tipo y se dirige en contra de personas que están en posición de tomar decisiones que afectan a muchas otras.
Insisto, más temprano que tarde, sabremos cuán efectiva ha sido la investigación penal no destinada al esclarecimiento de unos hechos delictivos, sino de unos hechos atípicos (no delictivos) para terminar condicionándolo todo a partir de coaccionar a quienes presuntamente estaban en la cúspide de la organización de la movilización.
14 abril 2023
Més inversió pública, menys impostos: Així seria una Catalunya sense dèficit fiscal
Blai Avià i Nóvoa a "VilaWeb"
Què podria fer la Generalitat si no hagués de suportar un dèficit fiscal d’un 8% del seu PIB anual? Catalunya tindria 18.650 milions d’euros addicionals per a reforçar l’educació, la sanitat o bé la inversió en infraestructures, de manera que l’economia catalana s’homologaria amb la dels països més rics del centre d‘Europa. Aquesta és una de les conclusions que es deriven de la jornada “El pressupost de debò: la Catalunya sense dèficit fiscal”,
Sense dèficit fiscal, segons els càlculs presentats, es podria augmentar el pressupost d’un 45% respecte del del 2021, fins a un total de 59.675 milions d’euros. Aquesta distància entre uns comptes amb dèficit i uns comptes sense dèficit s’eixampla molt més si tenim en compte el deute històric que l’estat espanyol manté amb Catalunya en matèria de finançament.
Què es podria fer, amb tots aquests diners? (...) La sanitat, per exemple, disposaria de 4.500 milions d’euros més (un 38% més que no enguany). Un altre sector que es beneficiaria (...) seria l’educació, amb 4.400 milions d’euros addicionals (un 55% més que no enguany). Quant a la inversió en infraestructures la fi del dèficit faria que l’administració catalana tingués 5.227 milions d’euros més per a obres públiques (un 67% més que no enguany). (...) L’absència de dèficit fiscal no tan sols permetria d’augmentar la inversió pública sinó també alleugerir la pressió fiscal sobre els contribuents.
… i aquí pagant el beure
Salvador Cot a "El Món"
Després d’una dècada de catalanofòbia mediàtica portada a l’extrem pels mitjans de comunicació de Madrid i rodalia, és perfectament constatable que les opinions públiques catalana i espanyola tenen (...) ben poca connexió. Els símbols més visibles de la singularitat política catalana -com la llengua, el FC Barcelona o el sistema nacional de partits-, majoritàriament valorats a Catalunya, són percebuts a l’Espanya espanyola com una amenaça fins i tot a nivell popular, de carrer.
L’últim episodi (de moment) ha estat l’execució i posterior cremació per segona vegada, dels ninots que representaven els exiliats catalans a Alfaro, a la Rioja. Una acció simbòlica (...) com a “Festa d’Interès Turístic” per part d’aquella comunitat autònoma.
La paradoxa és que Alfaro viu, en gran part, del vi i de l’enoturisme i un dels seus mercats principals és… Catalunya.
Se’n foten dels clients i, aquí, pagant el beure.
10 abril 2023
© 2022 MXI - ES RESERVEN TOTS ELS DRETS
Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones
Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor, revise los detalles y acepte el servicio para ver las traducciones.