Inici     Manifest     Signar Manifest     Primers Signants     Reglament     FAQS


CRÒNIQUES DE L'ENTORN                

I encara es pregunten per què ens en volem anar
 

POC 25/02/2024

No dubto que Sánchez es cregui el que diu quan afirma que actualment Catalunya està millor. És un discurs pensat per a públics espanyols perquè avalin la seva política, però l’únic que reflecteix aquest “estar millor” és que en aquests moments, si bé tenim una declaració d’independència congelada, no estem sortint al carrer per portar-la a la pràctica i, mentrestant, l’ofensiva per debilitar Catalunya no s’atura. Aquesta crònica recull una sèrie de fets que han ocorregut durant els dos primers mesos del 2024. El balanç es irritant.

L’OPERACIÓ CATALUNYA A PLENA LLUM. Ha calgut esperar fins a la segona quinzena de gener d’aquest any per, finalment, tenir proves dels trets més cridaners de l’operació de l’Estat contra Catalunya amb el desplegament de la seva estructura política, dels aparells policials, jurídics i mediàtics durant els anys de govern de Mariano Rajoy. Aquest president no solament ens va posar en mans dels jutges quan Catalunya li va presentar reivindicacions polítiques que demanaven un debat i una negociació política, sinó que des del seu entorn més proper es va desfermar una guerra bruta contra Catalunya que implicava espionatge, infiltració d’agents en entorns catalans, fabricació de delators amb fons públics, muntatges informatius (alguns amb noms i cognoms dels seus autors) i policials amb l’objectiu de destruir gent de la nostra vida pública, empresaris, polítics, activistes, amb l’obertura de procediments judicials amb proves forçades o directament falses i tot amb la col·laboració d’algunes persones del PP català que llavors governava a Madrid. Els efectes d’aquesta Operació Catalunya han estat devastadors des del punt de vista polític, econòmic i de salut per molt dels nostres conciutadans. El pitjor és que tot s’ha fet amb plena impunitat fins ara, i amb el silenci dels intel·lectuals, la ciutadania i la premsa espanyola. Quan li han preguntat a Mariano Rajoy per les seves responsabilitats en tota aquesta operació ha contestat: “Lo van a tener muy crudo para encontrar pruebas”

GUERRA JUDICIAL CONTRA LÍDERS CATALANS. Les maniobres dels jutges García Castellón i Aguirre per intentar frenar la Llei d’Amnistia, acusant de terrorisme Carles Puigdemont i Marta Rovira, i de traïció el president exiliat per hipotètiques reunions amb ciutadans russos, serien per afartar-nos de riure pel ridícul internacional en què han caigut aquests dos magistrats si no fos pel perill que hi ha avui a l’Estat espanyol de què qualsevol cosa que pugui involucrar els nostres líders i, en general, tot l’independentisme, sigui retorçat fins al punt que una opinió pública espanyola sotmesa a una greu foscor informativa ho trobi normal. Cal pensar que l‘expedient judicial del Tsunami feia cinc anys que no es movia i que la broma del soldats russos estava arxivada des de feia mesos. Però sembla que en l’intent d’aturar l’Amnistia tal com recordava el president Puigdemont en la seva carta pública, tot es fa possible.

CATALUNYA EN EL CENTRE DE LES ELECCIONS GALLEGUES. Si expliquessin a persones normals d’algun país democràtic que quan hi ha eleccions a Espanya, sigui al Congrés, al Senat o a qualsevol territori com Andalusia o Aragó i recentment a Galícia, el debat més important de la campanya electoral d’aquests llocs és sempre parlar, discutir o llançar acusacions sobre Catalunya, sobre els seus “privilegis”, sobre la falta d’amor dels catalans pels colors patris, o com des de Catalunya s’han posat en crisi les essències nacionals, aquestes persones normals d’algun país democràtic pensarien que els líders i els votants d’aquests territoris on es celebren les eleccions s’han begut l’enteniment. I si els expliquessin que en aquests territoris durant les seves conteses electorals pràcticament no es parla dels problemes que afecten directament la seva gent, com millorar la seves condicions de vida o com fer que progressin econòmicament o socialment, aquests visitants de qualsevol país democràtic pensarien que estan en un planeta de ficció. Però això és el que passa repetidament a l’Estat Espanyol: Catalunya fa miracles.

ARA L’OBJETIU ÉS DESPRESTIGIAR CATALUNYA EN EL PARLAMENT EUROPEU. L’hiperactivisme compulsiu de la diputada Montserrat amb la col·laboració de l’exportaveu i ara vicepresident de la Comissió Europea, Margaritis Schinas (ella segurament per fer-se perdonar que és de Sant Sadurní d’Anoia i ell pels seus llaços familiars amb gent del PP espanyol), ha aconseguit que una comissió del Parlament Europeu es posi a investigar sobre la broma dels contactes amb els russos. El que importava era embrutar la imatge de Catalunya i de l’independentisme.

EL PP ENS ENVIA A LA COMISSIÓ DE VENÈCIA PER FISCALITZAR-NOS. Gràcies al mateix superactivisme compulsiu, la diputada Montserrat i els diputats europeus del PP han aconseguit que una Comissió de l’Acord de Venècia visités algunes de les nostres escoles, en les quals prèviament han aconseguit muntar algun sarau, per generar dubtes sobre la immersió lingüística. Cal dir que la majoria dels parlamentaris visitants eren de partits afins al PP i fins i tot, posteriorment, una de les components de la comissió ha estat acusada formalment d’haver espiat en favor de Putin. Però això no és el que preocupa a la diputada Montserrat. Per a ella el que importa és anar intentant dividir Catalunya erosionant el consens que sempre hi ha hagut sobre la immersió i anar avançant en la seva estratègia deplorable per minoritzar la llengua i la cultura catalanes.

MANIFEST DE VINT COL·LEGIS PROFESSIONALS DE CATALUNYA DENUNCIANT L’ESPOLI FISCAL. Vint col·legis professionals van presentar el 20 de febrer un manifest conjunt en què una vegada més es torna a denunciar amb proves la desproporcionada aportació neta de Catalunya a la solidaritat i a l’equilibri territorial espanyol. És una realitat que sumada a la mínima inversió de l’Estat a Catalunya configura en realitat un espoli fiscal insostenible que ells continuen negant i a nosaltres ens ofega.

MANIFESTACIÓ DEL PP CONTRA L’AMNISTIA EL 28 DE GENER A MADRID. El Partit Popular, posant en joc tota la seva força, va aconseguir fer sortir 45.000 persones als carrers de Madrid per manifestar-se contra l’amnistia que promouen totes les forces progressistes presents en el Parlament espanyol. En el transcurs de la desfilada, la presidenta de Madrid va afirmar que la llibertat guanya quan un jutge com García Castellón investiga. L’alcalde de Madrid també va deixar anar la seva: “Los terroristes deben estar en la cárcel”.

MÉS APUNTS PER LA CRÓNICA DE GENER I FEBRER. Ja hem dit que la nostra crònica de com l’Estat espanyol ha aplicat la seva tutela colonial sobre Catalunya aquests dos primers mesos de l’any no podia ser exhaustiva per les limitacions d’espai d’aquest gènere periodístic, però no volem deixar de fer esment d’altres qüestions que han estat presents en l’actualitat d’aquests primers mesos de l’any (i cada una podria constituir la qüestió central d’un article): la reactivació per part del jutge de l’operació Judes amb què volen castigar les protestes per la sentència del Suprem, la decisió en equip de dotze fiscals del Suprem contra el seu col·lega Alvaro Redondo que havia informat que el Tsunami no va ser terrorisme, la manifestació de jutges davant l’edifici dels jutjats per protestar contra la Llei d’Amnistia abans no hagi estat aprovada, l’exili del parlamentari català Rubèn Wagensberg per no suportar més el sentiment que li produeix que el jutge Castellón el tingui amenaçat per terrorisme des de fa cinc anys, els mateixos sentiments d’inseguretat que pateixen tots els que tenim sotmesos a processaments indefinits i a tots els condemnats a pagar unes multes injustes i desproporcionades pel Tribunal de Cuentas, que en qualsevol moment els pot obligar a fer efectives...

A la vista de tot el que hem escrit, que ben segur no és exhaustiu, volem acabar aquesta crònica fent-nos dues preguntes. La primera és: i encara es pregunten per què ens en volem anar? I la segona: com és que encara hi ha un vint per cent de catalans que no són independentistes?

 

Qui guanyaria un Referèndum d’independència?
 

JCR 14/01/2024

Sí, un gran percentatge de catalans independentistes estan, avui, decebuts i desmobilitzats, la qual cosa és coherent per com han anat les coses d’ençà de l’octubre del 2017. Estic segur que aquest col·lectiu no s’ha fet enrere, el tenim hivernant i quan arribi el moment, com que ho farem millor, tornarà a ser al peu del canó. La desafecció de molts catalans amb Espanya que es va començar a produir seriosament des dels anys 2006-2010 està ben activa. 

Cal continuar treballant perquè portar a terme un Referèndum d’independència acordat amb l’Estat espanyol és molt i molt difícil, i el motiu és que ells saben perfectament que el perdrien. 

Tots sabem que un 73%, sostingut en diferents enquestes, dels catalans volen un Referèndum. Així doncs, és Espanya qui ens nega el dret democràtic que tenim de preguntar-nos que volem fer amb el nostre futur. I ens ho neguen, insisteixo, perquè el Referèndum el tenen perdut.

Una primera i important consideració és que en un Referèndum només valen els vots afirmatius i els vots negatius. L’abstenció, els vots en blanc i els vots nuls no compten.

En aquest punt avanço que el Sí té assegurat un percentatge del 58% deixant el No amb un 42%. D’on surten aquests percentatges? A continuació intento explicar-ho. He de dir que les xifres que donaré a continuació les he

obtingut d’un company de lluites el qual és un especialista en analitzar tot tipus d’enquestes considerant el tipus de preguntes, les projeccions i la cuineta que s’ha fet en cada una d’elles. Vull dir que aquest col·lega ha rascat molt abans d’arribar a extreure’n conclusions. Jo ho resumiré en quatre xifres. 

Diferents enquestes donen un 41 o un 42 per cent de vots afirmatius quan la pregunta és “Vols que Catalunya sigui un Estat independent” contra un més del 50 que responen que no. 

Quan la pregunta és “Què votaries en un Referèndum acordat sobre la independència” la resposta afirmativa es manté, més o menys, en el 42% però vet aquí que la resposta del No baixa a un 31%. La preguntes poden semblar iguals però són molt diferents i els enquestats tenen diverses postures. 

Eliminats els vots blans i nuls i l’abstenció el 42% esdevé un 58% i el 31% passa a representar el 42%. Així doncs, els independentistes tenim totes les de guanyar en un eventual Referèndum per la independència. 

Però l’enemic no és ximple i prefereix comportar-se com una democràcia deficient que posar en perill la sagrada unidad de la patria.

Cal continuar el nostre procés però sabent que si no canvien molt les coses el Referèndum el tenim guanyat.

 

Oblidar els represaliats seria una derrota de tots
 

JM 12/12/2023

Hi ha una frase aplicada a la recuperació de la memòria històrica i al reconeixement dels represaliats i exiliats a causa de la Guerra Civil espanyola que diu : “L’oblit dels represaliats va ser la seva darrera derrota i també la de tots”

Arreu del món, escampar la desmemòria i l’oblit entre la població és una de les armes més utilitzades pel feixisme i per les dictadures, entre altres.. Sovint, fan forat en la ment de moltes persones predisposades ja d’inici a, el que en diuen, “passar pàgina” és a dir a oblidar, ja sigui pel patiment sofert, per la recerca de la tranquil·litat, de la comoditat o, simplement per pura inconsciència i ignorància.

El diumenge 10 de desembre va tenir lloc a Vilafranca del Penedès l’acte unitari “Contra la repressió feixista. Resistir és vèncer” organitzat conjuntament pel Grup de suport Sas absolució i la Plataforma Antirepressiva de  Barcelona.

En l’acte hi van participar, a més de Juan Manuel Olarrieta, advocat penalista basc, l’activista Adrià Sas, detingut el 2020 i que el 2020 va ser condemnat a tres anys, sis mesos i un dia de presó per un delicte d'atemptat contra l'autoritat i un delicte de lesions lleu, Els fets es van produir l’1 d’octubre de 2018, al voltant del Parlament de Catalunya en  el primer aniversari del referèndum sobre la independència de Catalunya. Actualment resta a l’espera del recurs que ha de resoldre el Tribunal Suprem.

També hi era Òscar Campos membre de la campanya antirepressiva 21 raons i un dels querellants contra la infiltració policial a Girona.

Represaliats de l’Operació Judes, pendents de judici des de fa més de quatre anys als quals se’ls vol processar per terrorisme. Un total de dotze encausats als quals se’ls demanen un total de 248 anys de presó. Les acusacions populars els demanen condemnes que van entre els 8 i els 33 anys de presó..

Nil Soler i Clara Sants que seran jutjats el proper 13 de desembre pels enfrontaments que es van produir en una parada de Vox a Vilafranca del Penedès.

Per mi, que intento conservar una mentalitat positiva, la sala era mig buida i no puc evitar tenir la impressió que la gran majoria dels represaliats comencen a caure en el procés de desmemòria i d’oblit. Els activistes d’ahir a Vilafranca només son una mostra de la gran quantitat de víctimes de la repressió de l’estat, majoritàriament joves, i que estan vivint des de fa anys amb l’espasa de Damòcles en forma de judici, condemna, inhabilitació o de repressió econòmica.

“L’oblit dels represaliats va ser la seva darrera derrota i també la de tots” De nosaltres depèn que aquesta frase acabi esdevenint i una realitat.

 

Dos pactes diferents que poden ser complementaris 
Hem quedat descol.locats però el procés continua




 

JCR 19/11/2023

Els que esperàvem noves eleccions espanyoles hem quedat bastant descol·locats amb el pacte PSOE-Junts donat que estàvem bastant convençuts que era la millor opció pels interessos del moviment independentista. Però vet aquí que Pedro Sánchez torna a ser president del govern espanyol. Ha passat de proclamar solemnement que l’amnistia era inconstitucional a tragar-se-la sense cap problema, ha passat d’assegurar que els catalans teníem un problema intern de convivència a signar un pacte on reconeix que el problema resideix en un conflicte entre nacions que ve del 1714 o ha passat de tractar al President Puigdemont de “fugado” a President. Aquests canvis de posició de 180 graus diuen que son la política i qui dia passa any empeny.

Ara cal ressituar-nos i analitzar el nou panorama per tal de decidir com continuar el procés.

En primer lloc el que és obvi és que caldria una estratègia unitària dels partits “independentistes” davant d’una situació en la qual el govern del PSOE està lligat de peus i mans. Però dissortadament a aquesta estratègia no se l’espera ans el contrari els partits catalans es continuaran tirant els trastos pel cap com estan fent des de fa temps. Ja sabem que els interessos de partit es posen per sobre dels interessos de país. Serà el moviment social els que els haurà d’obligar anar a una.

Per comprovar que els partits catalans estan a mata degolla només cal anar al debat d’investidura on Rufián no es va estar de llançar porqueria sobre Junts la qual cosa no té res a veure amb un plantejament de marcatge a Pedro Sánchez “el magnànim”. Sánchez va fer una intervenció en el que va “perdonar” als dissidents catalans, en un discurs molt allunyat del pacte que va signar amb el President Puigdemont. Encara bo que la Míriam Nogueras el va fer baixar del seu pedestal.

Dit sigui de pas, també es desconcertant que a partir d’ara tindrem tres taules de negociació, una de governs i dues de partits. Unitat estratègica? Embolica que fa fort. 

Bé, estem davant de dos pactes diferents però que poden ser complementaris. El Pacte PSOE-ERC contempla un traspàs de rodalies que està ple de trampes i una condonació d’una ridícula part del FLA i que a més a més torna a la formula de “café para 

 

todos”. No aprofundirem en aquest acord. Només cal conèixer que és el FLA i conèixer el dèficit fiscal que pateix Catalunya.

Pel que fa al pacte PSOE-Junts el més sorprenent és que Pedro Sánchez estigui disposat a signar el protocol que representa un reconeixement explícit de la posició que Catalunya defensa des de fa segles i que és totalment contradictori amb el posicionament que el President del govern espanyol ha mantingut i defensat amb vehemència sempre.

Una altre aspecte que cal tenir en compte és la desestabilització que s’està provocant dins de l’Estat espanyol profund on tothom s’ha posat nerviós; món judicial, món polític d’extrema i ultradreta (PP i Vox), món polític d’”esquerra” de la transició (Gonzalez, Guerra), alguns barons socialistes, exercit, mitjans de comunicació, etc. Vaja que tenim les dues Espanyes revoltades i enfrontades. Ja ens va bé.

La dreta espanyola hauria de ser independentista si vol governar sense problemes Espanya ja que sense Catalunya guanyarien totes les eleccions.

Mirant cap a casa. Caldrà marcar molt d’a prop al Sánchez perquè segur que el seu objectiu és continuar manant i que els pactes quedin en paper mullat. Ull viu, doncs. 

No ens enganyem tenim el moviment desorientat amb aquests pactes i desmobilitzat per com han anat les coses els darrers temps i, sobretot, per com s’han comportat els partits. Ens hem d’aixecar. 

En la situació actual els partits “independentistes” han de marcar als socialistes i el moviment social s’ha de refer per tal preparar el país per a la unilateralitat que en el seu moment els partits no els hi quedarà cap més remei que portar-la a terme.

Estem segurs que el país, la gent, està per la feina. Com recordem moltes vegades, els independentistes, mobilitzats o no, continuen sent independentistes. 

Nosaltres ens estem bellugant. Com sabeu el Moviment per la Independència està preparant la 2a. Conferència per l’Estat propi en la qual s’aprovarà un Full de ruta que actualment està en fase d’esmenes. Podeu excedir-hi en aquest mateix web.

En definitiva estem davant d’uns pactes que ens han descol·locat però el procés continua.

 

Orrius, inici d'un camí que pot portar a un nou embat 
La votació d’Arenys de Munt va marcar el començament de la més gran mobilització independentista




 

JM 2/10/2023

El 13 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, un poble tranquil, de poc més de 8.000 habitants, de la comarca del Maresme, va tenir lloc la primera consulta municipal de la història sobre la independència de Catalunya. La pregunta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”

Aquesta és la pregunta que ho va trasbalsar tot. Una cadena de despropòsits van precedir la consulta popular. Actuacions ridícules i gairebé esperpèntiques de la justícia i de l’Estat espanyol van voler alterar i enterbolir aquesta manifestació democràtica d’un poble. Els resultats finals del referèndum van ser que 2.569 persones hi van votar afirmativament. 61 van votar que no i 29 ho van fer en blanc. La resta de la història, poc o molt ja la coneixeu...

El diumenges 1 d’octubre de 2023, sis anys després del Primer d’Octubre de 2017, de nou, Òrrius, una petita població de 793 habitants, també del Maresme va dur a terme una nova consulta, amb la pregunta “Vols fer efectiva la declaració d’independència proclamada al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017?”
 

La consulta ha estat impulsada per Ò! República, que va recollir més de dues-centes signatures per demanar-la al consistori. Pocs mesos després de les eleccions municipals, la consulta s’ha fet realitat amb la col·laboració de l’Ajuntament que ha cedit l’espai i l’entitat hi ha posat els voluntaris i el material.

Com ja va passar a Arenys de Munt en el seu moment, també s’ha intentat aturar la iniciativa amb la denúncia formulada per Vox i el PP, que ja veurem fins on arriba i com acaba.

L’objectiu de la consulta és la de reactivar l’independentisme, prenent com a model la consulta d’Arenys de Munt. Segons els organitzadors: “Esperem que aquest acte sigui una manera d’esperonar-nos després d’uns anys endormiscats a conseqüència de la repressió. Animem la resta de pobles a fer això mateix”.

Hi han votat 2.110 persones, empadronades al municipi i també vingudes de fora. 2.086 han votat sí. 11 persones han votat no, 5 han votat en blanc i 8 vots han estat declarats nuls.

 

Manifest d'entitats antirepressives en motiu de l'1 d'Octubre 
Convoquen a diverses accions i a una manifestació des de la Model a les 18h

 

JM 28/09/2023

Enguany els CDR, la Sectorial de persones represaliades de l’ANC, Desobediència Civil Catalunya, Plataforma Antirepressiva de Ponent, Plataforma Antirepressiva de Barcelona i el Front Comú contra la Repressió, amb la col·laboració d’entitats i col·lectius que treballen en contra la repressió i en defensa dels represaliats, han elaborat un manifest de cara a la commemoració de l’1 d’octubre. Aquest n’és un resum...

El Primer d’Octubre ens recorda que totes les persones que vam defensar les urnes el 2017 som represaliats, encara que no estiguem encausats, perquè totes som víctimes de les agressions de l’estat. Hem de convertir la repressió en una eina política per aconseguir la independència. Denunciem, sense embuts, la persecució del govern de la Generalitat de Catalunya contra l’independentisme i d’altres lluites socials, en què la Generalitat es persona com a acusació particular en els processos judicials, un comportament indigne i contradictori amb el compromís independentista exhibit en la seva propaganda. Denunciem també la indiferència i l’abandonament dels mitjans de comunicació en tot el que fa referència a les persones represaliades.

La xarxa de suport i de lluita no es pot limitar a un dia com avui ni a 

les concentracions que fem en el cas concret de cada encausada citada a declarar. No volem només paraules d’ànim o actes de presència davant dels jutjats. Exigim un suport que vagi acompanyat dels mitjans econòmics per superar jurídicament i psicològicament el terrorisme que l’estat ens aplica de forma directa o indirecta.

Reclamem a les grans entitats del país un suport públic i efectiu molt més decidit i directe a les persones represaliades, més enllà de campanyes, missatges a les xarxes, mapes, telèfons, comunicats i fons solidaris d’escàs abast pràctic. És amb aquest esperit que durant més de tres mesos hem tingut contactes amb la majoria de plataformes, col·lectius, grups de suport i entitats civils que lluiten d’una manera o altra contra la repressió per realitzar un acte unitari el Primer d’Octubre, perquè és arran ‘aquest Primer d’Octubre que han vingut totes les represàlies de l’estat, que ens han fet veure que hem de tornar a anar a l’una com hi vam anar aquells dies. Fruit d’aquests contactes hem organitzat aquesta jornada del Primer d’Octubre, començant amb les marxes a les 7 de matí i finalitzant a les 6 de la tarda amb la manifestació.”

 

Podem confiar en el sector emergent de la burgesia catalana? 
Cal que tots els sectors es sentin representats en el projecte independentista

 

 

JLF 29/08/2023

Sovint ens preguntem quina és o podria ser l’actitud de la burgesia catalana i de les empreses en general en el procés d’autodeterminació de Catalunya. Ens preguntem on és aquella burgesia de començaments del segle XX que va impulsar la Mancomunitat i la Renaixença catalana. Primer de tot caldria tenir clars dos elements històrics, primer que aquella burgesia ja no existeix i en segon lloc, que aquesta mateixa burgesia, tant entregada a la cultura i el renaixement de la nostra identitat, en moments crucials de crisi i amenaça revolucionària, van preferir oblidar-se del país i donar suport a la dictadura de Primo de Rivera o la de Franco, més tard.

Afirmo que no tenim la mateixa burgesia com a fet històric, derivat de la crisi del tèxtil i la globalització. Els hereus d’aquells burgesos emprenedors de la revolució industrial van tancar les fàbriques i van vendre els terrenys, alguns es van sumar a la deslocalització i gairebé tots van participar de la bombolla especulativa immobiliària i borsària. I viure de rendes comporta conservadorisme i allò de “virgensita que me quede como estoy” . Ja no practiquen el mecenatge, ni creen bancs, ni empreses estratègiques, ni “estructures d’estat”. En definitiva, no “fan país”, com deia Jordi Pujol, potser el darrer representant de l’antiga saga.

Paral·lelament han anat creixent dos nous tipus de burgesia, la dels alts executius de la banca, les assegurances, la energia, grans empreses i multinacionals, més o menys vinculats amb l’Ibex 35, amb salaris astronòmics i capacitat d’influència tant o més gran que els mateixos inversors. 

I un altre grup emergent és el dels emprenedors que inicien l’aventura amb startups i petites i mitjanes empreses, amb les noves tecnologies com a denominador comú. Empreses que tiren endavant amb moltes dificultats per la manca de suports de l’administració i que de reeixir, molts cops acaben en mans de multinacionals. Un grup format també per càrrecs mitjans d’empreses privades, funcionaris i professionals. És el que en diríem la classe mitjana acomodada, amb una frontera molt fina de fer-ne caure molts al cantó de la proletarització o la precarització.

Per simplificar-ho podríem dir que els primers conformen la base del Círculo Ecuestre, els segons del Cercle d’Economia o de Foment del Treball i els tercers, del sector emergent i independentista de la Cambra de Comerç de Barcelona o de moltes d’altres entitats de la societat civil.

Una altre premissa important és que el diner és molt  poruc i en conseqüència, davant qualsevol petita amenaça o pèrdua d’estabilitat sempre opta pel conservadorisme i el recolzament al

poder. És el que va passar els anys 20, amb Franco i amb la fuga d’empreses el 2017.

Moltes empreses catalanes i no només les petites o mitjanes, pateixen la discriminació de l’Estat Espanyol amb l’espoli fiscal, la manca d’inversió en infraestructures i en el corredor mediterrani, la no adequació de la legislació espanyola a la realitat de la economia catalana, etc. Les queixes apareixen recurrentment al Cercle d’Economia o a Foment, però no passen de ser lletanies sense conseqüències, que el poder espanyol ja té molt assumides i la majoria d’empresaris ja tenen prou coixí per seguir reclamant humilment cinquanta anys més.

Fins hi tot la PIMEC que molts cops s’ha bellugat tímidament entre els dos sectors, ara, a les properes eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona, sembla que es torna a decantar pel grup de les grans empreses, amb la candidatura de Josep Santacreu.

A la darrera sessió del Cercle d’Economia en que va participar Feijoo ja vam veure quina va ser l’actitud de l’auditori, aplaudiments amb les orelles al Sr. Feijoo, que ja veien com a proper President espanyol. 

I es que en la situació de debilitat i desconcert del moviment independentista és evident que el capital sempre optarà per la seguretat del poder i evitarà aventures de final incert.

Només en el cas d’un projecte amb cara i ulls, amb els tres sectors ben alineats, la societat civil, l’institucional i l’exterior, que suposi la contraposició d’un nou poder capaç de fer front al de l’Estat Espanyol, amb garanties d’èxit, es podria donar un decantament de la balança d’alguns d’aquests sectors de l’alta burgesia cap al suport a una República Catalana.

L’any 2017 en vam estar a un pas, però no va ser suficient, sobre tot perquè ni la elit política catalana s’ho acabava de creure. Cal la voluntat i la suma de molts poders i sectors per tenir la mínima possibilitat d’èxit.

I sobre tot, la responsabilitat en qui ha recaigut i segueix recaient el lideratge del procés és en aquest classe mitjana emprenedora i en perill de precarització. Avui és la classe  potencialment revolucionària, davant d’un antic proletariat en vies d’extinció i amb uns sindicats totalment burocratitzats i entregats en la defensa de l’estatus quo.

Una societat civil, ben organitzada, amb un projecte estratègic transversalment assumit, amb un horitzó clar, pot fer trencar els equilibris actuals i travar un triple pacte nacional, republicà i social en el que s’hi sentin representats molts sectors de la burgesia. Seria el pas previ necessari per la consecució de la República Catalana.  

 

 

No només el Procés els erosiona la democràcia

Temps convulsos per la MARCA ESPAÑA

PP 26/05/2023

El Tribunal Europeu de Drets Humans va anunciar el dimecres 23 de maig que admetia a tràmit les demandes de Jordi Turull i Jordi Sánchez contra l’Estat espanyol per haver violat els seus drets de participació política en empresonar-los sense que existís una sentència prèvia. Jordi Turull no va poder assistir a la sessió del Parlament de Catalunya que el podia haver elegit President de la Generalitat i Jordi Sánchez ni tan sols va poder participar en la campanya electoral de les eleccions de desembre de 2017. El llavors vicepresident del Parlament Josep Costa ja havia qualificat aquestes detencions de segrest.

El dijous 19 de maig l’ONU va tornar a amonestar Espanya per haver suspès de diputat al President Puigdemont l’any 2018. No és la primera vegada que el Comitè de Drets Humans de l’ONU  emet un dictamen condemnatori contra l’Estat espanyol. A finals d’agost de 2022 havíem conegut que per causes molt semblants l’ONU donava la raó a una demanda presentada el 2018 per l’Oriol Junqueras i els exconsellers Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull  perquè el Tribunal Suprem els va suspendre de les seves funcions abans de que existís una condemna contra ells. 

I la cosa no quedava aquí. El dictamen de l’ONU també desautoritza al Tribunal Suprem espanyol per haver-los acusat de rebel·lia per accions que entren en el dret d’associació i expressió. La conclusió, de la mateixa manera que ha fet ara en el cas del President Puigdemont, és que amb les seves decisions les autoritats judicials espanyoles havien violat l’article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que Espanya va signar el seu dia.

Dies de frustració pels que a Madrid piloten des de la foscor el pretès enterrament del Procés. El mateix dimecres 19 de maig es va saber que Suïssa havia rebutjat una sol·licitud d’informació contra pretesos responsables del Tsunami Democràtic. Es veu que el Govern suís els hi va contestar que es tractava d’una sol·licitud d’assistència inadmissible perquè  son uns actes (els promoguts pel Tsunami) que estan dins l’àmbit de la llibertat d’expressió i associació. 

Ja veiem la jurisprudència que està desencadenant Espanya al Tribunal de Drets Humans de l’ONU, al seu homòleg europeu o a un país amb qualitat democràtica com Suïssa.

Però el nostre repàs sobre les desventures de l’Estat Espanyol en els Tribunals internacionals no seria complerta si no ens referíssim a la primera sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que la premsa de Madrid amb el sectarisme i la esquírria habitual contra Catalunya  va presentar als seus lectors captius com un gran triomf de Llarena i que en realitat  obria les portes perquè tots el tribunals del món considerin als catalans, a partir d’ara, com una minoria nacional (“grup objectivament identificable de persones”) 

El pitjor és que no se’n donen compte de com es va erosionant de forma continuada la imatge de país demòcrata que es volen atribuir i que els hi serà negada mentre es perllongui la repressió sistemàtica dels seus tribunals i de les seves institucions contra els 

catalans. Una mostra d’aquesta inconsciència la tenim en el comportament de les dues vicepresidentes del Govern quan el mitjans els hi  pregunten sobre aquestes condemnes i recriminacions. L’agost de 2022 quan es va produir la primera sentència del Tribunal de l’ONU en la que també se’ls hi deia que havien de prendre les mides necessàries perquè allò no es repetís, la vicepresidenta Yolanda Diaz  va contestar a la premsa que no havia llegit el dictamen del Comitè però que “el llegiria amb molta atenció”. Ha passat casi un any   i no se l’ha sentit parlar més d’aquesta qüestió.

Amb aquest últim  dictamen acusatori de l’ONU l’altre vicepresidenta, Nadia Calviño, ha anat molt més lluny i ella, sempre tan tecnòcrata i tan “europea”, senzillament ha mentit. La sentència no diu en cap moment que el Tribunal de les Nacions Unides requereix al president Puigdemont presentar-se al tribunals espanyol com va afirmar aquesta senyora davant dels micròfons de Catalunya Radio difonent una  “fake news” digna de Trump o Bolsonaro.  Per contra, el que si fa el tribunal de l’ONU és, com ja hem assenyalat, amonestar a Espanya per haver suspès  el President Puigdemont de diputat abans de que existís cap condemna i recorda que el tribunal espanyol  va aplicar la seva suspensió “després de qualificar de rebel·lió uns fets públics i pacífics."

El tancament d’ulls en front del seguit de mastegots rebuts dels tribunals internacionals és una tàctica que l’hi funciona bastant bé al Govern espanyol a nivell domèstic amb la complicitat de la premsa de Madrid quan es tracta de Catalunya. Però quan es generen notícies amb  qüestions que poden engreixar les  audiències la cosa es desborda i diaris i televisions de la capital del Reino es llencen a fer sang sense contemplacions. Aquesta setmana ha estat especialment desgraciada per la imatge d’Espanya: A Ceuta, a Melilla i a Murcia la policia ha detingut més de trenta persones per la compra de vots com si això fos un país bananer. Això passa a vint-i-quatre hores d’unes eleccions municipals mentre tot el món (és una expressió literal) s’està preguntant, per causa del cas Vinicius, fins a quin punt son racistes els espanyols i mentre a tots als aficionat al futbol els hi cau la vena dels ulls en comprovar fins a quin punt el Real Madrid i el seu President tenen la paella pel mànec en les grans decisions  que es  prenen el futbol. La cosa no queda aquí. Amnistia Internacional denuncia que en aquest país no hi ha llibertat d’expressió per la imputació d’una jutgessa de Sant Feliu de Llobregat als periodistes i a  la col·laboradora de TV3 que van fer la broma sobre la Virgen del Rocio. Els moments convulsos de la marca Espanya no acaben aquí. A la sèrie promoguda per la Corinna i que té l’Emèrit com  protagonista encara li queden alguns capítols i per altra banda els jutges del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en han invitat a  subratllar el dia 5 de juliol en la nostra agenda. 

 

Cap a un nou Congrés de Cultura Catalana

La primera edició va representar una gran mobilització social i nacional

 RD 10/04/2023

A final de març d'aquest any, la Jornada Nació XXI, organitzada per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, va donar el tret de sortida cap a la celebració del Nou Congrés de Cultura Catalana (CCC) que, té com a referent el celebrat entre 1975 i 1977 i serà realitat en els propers dos anys. La Jornada es va desenvolupar des de quatre grups de treball per perfilar els principals reptes a què ens enfrontem: “Com ens mantenim?”, “Com ens comuniquem?”, “Com ens cuidem?” i “Com ens cohesionem?”, a partir dels quals es van elaborar unes conclusions.

El CCC, en el seu dia, va representar una gran mobilització social i nacional, va analitzar l’estat del país a partir del debat i elaboració de conclusions en 25 àmbits, des de la llengua a l’economia, l’educació o la sanitat, unes conclusions que definien com havia de ser el país i de les quals “hem viscut” durant els 40 anys del període autonomista.

Abans d’aquest nou CCC, el Congrés Participatiu Catalunya i Futur (maig de 2017-març de 2020) va definir la Catalunya que Catalunya vol de manera oberta i participativa. Els treballs (que es van recollir en un llibre) volien “aprofundir en el reptes que tindrà davant la Catalunya actual els propers anys i en les estratègies més adequades per afrontar-los i convertir-los en oportunitats” i va ordenar les seves propostes en cinc apartats diferents: Catalunya en el món del segle XXI; Economia; Educació, Universitat, Coneixement i Recerca; Salut, Estat del benestar, Justícia social, Cultura i Mitjans de comunicació; i, per últim, L’equilibri de la natura.

El nou Congrés es proposa tornar avançar cap a la plena sobirania superant "el desencís i el sentiment de desànim de gran part de la població”, en paraules d’Agustí Alcoberro, president de la Fundació.

L’objectiu de pensar i relligar el país haurà d’operar, però, sobre una realitat molt diferent de la de 1975, tot i que tots dos surten d’un moment d’emergència. Al costat dels debats sobre la llengua, Esteve Plantada, director del Nou CCC, apunta que s’hi hauran d’incloure debats com l’ecològic o el de gènere, l’educació, el repte de la globalització i la necessària presència dels joves perquè “hem de donar veu a la gent que viurà les quatre dècades vinents a Catalunya”.

El primer Congrés de Cultura Catalana va ser fruit d’unes condicions polítiques, socials i culturals excepcionals. Cal ser-ne conscients a l’hora d’organitzar un esdeveniment d’abast nacional i transversal que no serà fàcil d’aconseguir, ni tan sols a la Catalunya estricta; cal tenir en compte que els PPCC som diversos, amb situacions, centres i perifèries diverses. A la dificultat d’aplegar la pluralitat s’hi afegeix la inexistència d’un espai comunicatiu comú que ajudi a vertebrar-la. I tot plegat topa a més amb les conseqüències de la covid sobre les formes d’organització. No pretenguem, per tant, una reproducció del CCC de fa cinquanta anys.

Sembla clar que el catalanisme necessita un espai per (re)pensar el país i el seu futur. Ens cal saber fins on es vol comptar amb la participació i l’impuls institucionals, amb la força i la implicació de l’associacionisme i amb l’empenta de la gent. Ens cal concretar la metodologia, la interdisciplinarietat i l’horitzontalitat amb el suport de les tecnologies de la informació i la comunicació. Ens cal saber si el moment és ara o si encara no es donen les condicions objectives per a un esforç col·lectiu com aquest. Un nou CCC podria ser l’espai que ens faciliti l’elaboració d’eines col·lectives per al futur, però caldrà afinar bé el com i el quan.

 

 

Clara Ponsatí, cinc anys i cinc mesos després .......

La detenció va vulnerar la seva immunitat com a euro parlamentaria 

2/04/2023

Clara Ponsatí va tornar a Barcelona, des de l’exili a Brussel·les, i es dirigí, directament, al Col·legi de Periodistes per fer-hi una roda de premsa. Altres exiliades com ella, Meritxell Serret i Anna Gabriel, havien tornat abans però seguint un trajecte diferent que va portar-les fins al Tribunal Suprem, per posar-se a disposició de la justícia espanyola.

Aquests retorns de l’exili han estat possibles perquè l’Estat espanyol s’ha vist obligat a derogar el delicte de sedició, en part per les pressions europees i en part pel seu propi convenciment de la inutilitat d’aquesta figura penal anacrònica en la lluita contra l’independentisme; les repetides derrotes judicials de la justícia espanyola a Europa ho deixaven ben clar.

Ponsatí va dir a la roda de premsa: “No he vingut a fer cap pacte amb l’Estat, sinó a denunciar la vulneració sistemàtica dels nostres drets, la passivitat de les institucions catalanes i la necessitat que les institucions europees deixin de mirar cap a una altra banda davant la vulneració sistemàtica de drets a Catalunya”. És a dir, ha vingut a continuar el combat per la independència i a plantar cara. Una manera de tornar de l’exili que molts hem identificat amb la coherència i la dignitat.

Durant la roda de premsa i per concretar la denúncia que acabava de fer, Ponsatí va presentar el web estatdedret.cat que recull, a tall de primer inventari, un miler d’entrades de fets repressius succeïts al llarg dels darrers vint anys de persecució nacional. Ara serà més fàcil denunciar a les institucions europees la vulneració dels nostres drets i més difícil per aquestes mateixes institucions continuar mirant cap a una altra banda.

Un cop acabada la roda de premsa, quan es dirigia a peu, en companyia del seu advocat, Gonzalo Boye, a l’oficina euro-parlamentària que comparteix amb el president Puigdemont i el conseller Comín, va ser detinguda per agents dels Mossos d’Esquadra.

Aquesta detenció es va produir vulnerant la seva immunitat 

com a euro-parlamentària i és considerada una detenció il·legal pel seu advocat atès que el jutge que emet l’ordre no és el jutge predeterminat. El tràmit de detenció a la Ciutat de la Justícia, que s’havia de limitar a lliurar-li la citació per presentar-se al Tribunal Suprem espanyol el proper 24 d’abril, s’allargà més de cinc hores, motivant la presentació d’un habeas corpus. La coordinació entre els emissors de l’ordre i els executors de la mateixa i, en general, l’actuació dels Mossos en aquest cas obligarà al Conseller d’interior a respondre algunes preguntes en seu parlamentària.

Per si hi havia cap dubte entre els tertulians habituals i algú volia establir alguna relació amb casos semblants, Gonzalo Boye va declarar a TV3 que “la detenció de Clara Ponsatí no estava pactada per ningú”. I ella mateixa ho va deixar molt clar quan un periodista li va demanar per què havia triat aquell dia per tornar: “Perquè avui m’anava bé.”

L’endemà de la detenció, Clara Ponsatí va assistir a la sessió plenària del Parlament Europeu on va poder interpel·lar la seva presidenta Roberta Metsola per la seva inhibició davant la vulneració de la immunitat parlamentària i la seva intenció de derivar el cas a la Comissió Jurídica del Parlament, que reuneix una anòmala presència d’euro-parlamentaris espanyols. És clar que el combat s’ha d’entaular en tots els fronts.

Per això cal valentia, és evident, i convé, doncs, recordar aquí les paraules de l’advocat escocès Aamer Anwar sobre Ponsatí: “És la dona més valenta que he conegut.” I rebla l’afirmació afegint: “Clara Ponsatí és perillosa per a ells.”

Quan les condicions ens permetin fer la llista única de l’independentisme per encarar unes eleccions plebiscitàries, segons es defineix en el Full de Ruta del MxI, necessitarem persones com la Clara Ponsatí. Probablement la necessitarem també i molt abans encara per sortir del pou en què, pel uns i pels altres, ens hem enfonsat.

 

© 2022 MXI - ES RESERVEN TOTS ELS DRETS

Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones

Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor, revise los detalles y acepte el servicio para ver las traducciones.