CRÒNIQUES DE L'ENTORN
Podem confiar en el sector emergent de la burgesia catalana?
Cal que tots els sectors es sentin representats en el projecte independentista
JLF 29/08/2023
Sovint ens preguntem quina és o podria ser l’actitud de la burgesia catalana i de les empreses en general en el procés d’autodeterminació de Catalunya. Ens preguntem on és aquella burgesia de començaments del segle XX que va impulsar la Mancomunitat i la Renaixença catalana. Primer de tot caldria tenir clars dos elements històrics, primer que aquella burgesia ja no existeix i en segon lloc, que aquesta mateixa burgesia, tant entregada a la cultura i el renaixement de la nostra identitat, en moments crucials de crisi i amenaça revolucionària, van preferir oblidar-se del país i donar suport a la dictadura de Primo de Rivera o la de Franco, més tard.
Afirmo que no tenim la mateixa burgesia com a fet històric, derivat de la crisi del tèxtil i la globalització. Els hereus d’aquells burgesos emprenedors de la revolució industrial van tancar les fàbriques i van vendre els terrenys, alguns es van sumar a la deslocalització i gairebé tots van participar de la bombolla especulativa immobiliària i borsària. I viure de rendes comporta conservadorisme i allò de “virgensita que me quede como estoy” . Ja no practiquen el mecenatge, ni creen bancs, ni empreses estratègiques, ni “estructures d’estat”. En definitiva, no “fan país”, com deia Jordi Pujol, potser el darrer representant de l’antiga saga.
Paral·lelament han anat creixent dos nous tipus de burgesia, la dels alts executius de la banca, les assegurances, la energia, grans empreses i multinacionals, més o menys vinculats amb l’Ibex 35, amb salaris astronòmics i capacitat d’influència tant o més gran que els mateixos inversors.
I un altre grup emergent és el dels emprenedors que inicien l’aventura amb startups i petites i mitjanes empreses, amb les noves tecnologies com a denominador comú. Empreses que tiren endavant amb moltes dificultats per la manca de suports de l’administració i que de reeixir, molts cops acaben en mans de multinacionals. Un grup format també per càrrecs mitjans d’empreses privades, funcionaris i professionals. És el que en diríem la classe mitjana acomodada, amb una frontera molt fina de fer-ne caure molts al cantó de la proletarització o la precarització.
Per simplificar-ho podríem dir que els primers conformen la base del Círculo Ecuestre, els segons del Cercle d’Economia o de Foment del Treball i els tercers, del sector emergent i independentista de la Cambra de Comerç de Barcelona o de moltes d’altres entitats de la societat civil.
Una altre premissa important és que el diner és molt poruc i en conseqüència, davant qualsevol petita amenaça o pèrdua d’estabilitat sempre opta pel conservadorisme i el recolzament al
poder. És el que va passar els anys 20, amb Franco i amb la fuga d’empreses el 2017.
Moltes empreses catalanes i no només les petites o mitjanes, pateixen la discriminació de l’Estat Espanyol amb l’espoli fiscal, la manca d’inversió en infraestructures i en el corredor mediterrani, la no adequació de la legislació espanyola a la realitat de la economia catalana, etc. Les queixes apareixen recurrentment al Cercle d’Economia o a Foment, però no passen de ser lletanies sense conseqüències, que el poder espanyol ja té molt assumides i la majoria d’empresaris ja tenen prou coixí per seguir reclamant humilment cinquanta anys més.
Fins hi tot la PIMEC que molts cops s’ha bellugat tímidament entre els dos sectors, ara, a les properes eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona, sembla que es torna a decantar pel grup de les grans empreses, amb la candidatura de Josep Santacreu.
A la darrera sessió del Cercle d’Economia en que va participar Feijoo ja vam veure quina va ser l’actitud de l’auditori, aplaudiments amb les orelles al Sr. Feijoo, que ja veien com a proper President espanyol.
I es que en la situació de debilitat i desconcert del moviment independentista és evident que el capital sempre optarà per la seguretat del poder i evitarà aventures de final incert.
Només en el cas d’un projecte amb cara i ulls, amb els tres sectors ben alineats, la societat civil, l’institucional i l’exterior, que suposi la contraposició d’un nou poder capaç de fer front al de l’Estat Espanyol, amb garanties d’èxit, es podria donar un decantament de la balança d’alguns d’aquests sectors de l’alta burgesia cap al suport a una República Catalana.
L’any 2017 en vam estar a un pas, però no va ser suficient, sobre tot perquè ni la elit política catalana s’ho acabava de creure. Cal la voluntat i la suma de molts poders i sectors per tenir la mínima possibilitat d’èxit.
I sobre tot, la responsabilitat en qui ha recaigut i segueix recaient el lideratge del procés és en aquest classe mitjana emprenedora i en perill de precarització. Avui és la classe potencialment revolucionària, davant d’un antic proletariat en vies d’extinció i amb uns sindicats totalment burocratitzats i entregats en la defensa de l’estatus quo.
Una societat civil, ben organitzada, amb un projecte estratègic transversalment assumit, amb un horitzó clar, pot fer trencar els equilibris actuals i travar un triple pacte nacional, republicà i social en el que s’hi sentin representats molts sectors de la burgesia. Seria el pas previ necessari per la consecució de la República Catalana.
No només el Procés els erosiona la democràcia
Temps convulsos per la MARCA ESPAÑA
PP 26/05/2023
El Tribunal Europeu de Drets Humans va anunciar el dimecres 23 de maig que admetia a tràmit les demandes de Jordi Turull i Jordi Sánchez contra l’Estat espanyol per haver violat els seus drets de participació política en empresonar-los sense que existís una sentència prèvia. Jordi Turull no va poder assistir a la sessió del Parlament de Catalunya que el podia haver elegit President de la Generalitat i Jordi Sánchez ni tan sols va poder participar en la campanya electoral de les eleccions de desembre de 2017. El llavors vicepresident del Parlament Josep Costa ja havia qualificat aquestes detencions de segrest.
El dijous 19 de maig l’ONU va tornar a amonestar Espanya per haver suspès de diputat al President Puigdemont l’any 2018. No és la primera vegada que el Comitè de Drets Humans de l’ONU emet un dictamen condemnatori contra l’Estat espanyol. A finals d’agost de 2022 havíem conegut que per causes molt semblants l’ONU donava la raó a una demanda presentada el 2018 per l’Oriol Junqueras i els exconsellers Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull perquè el Tribunal Suprem els va suspendre de les seves funcions abans de que existís una condemna contra ells.
I la cosa no quedava aquí. El dictamen de l’ONU també desautoritza al Tribunal Suprem espanyol per haver-los acusat de rebel·lia per accions que entren en el dret d’associació i expressió. La conclusió, de la mateixa manera que ha fet ara en el cas del President Puigdemont, és que amb les seves decisions les autoritats judicials espanyoles havien violat l’article 25 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que Espanya va signar el seu dia.
Dies de frustració pels que a Madrid piloten des de la foscor el pretès enterrament del Procés. El mateix dimecres 19 de maig es va saber que Suïssa havia rebutjat una sol·licitud d’informació contra pretesos responsables del Tsunami Democràtic. Es veu que el Govern suís els hi va contestar que es tractava d’una sol·licitud d’assistència inadmissible perquè son uns actes (els promoguts pel Tsunami) que estan dins l’àmbit de la llibertat d’expressió i associació.
Ja veiem la jurisprudència que està desencadenant Espanya al Tribunal de Drets Humans de l’ONU, al seu homòleg europeu o a un país amb qualitat democràtica com Suïssa.
Però el nostre repàs sobre les desventures de l’Estat Espanyol en els Tribunals internacionals no seria complerta si no ens referíssim a la primera sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que la premsa de Madrid amb el sectarisme i la esquírria habitual contra Catalunya va presentar als seus lectors captius com un gran triomf de Llarena i que en realitat obria les portes perquè tots el tribunals del món considerin als catalans, a partir d’ara, com una minoria nacional (“grup objectivament identificable de persones”)
El pitjor és que no se’n donen compte de com es va erosionant de forma continuada la imatge de país demòcrata que es volen atribuir i que els hi serà negada mentre es perllongui la repressió sistemàtica dels seus tribunals i de les seves institucions contra els
catalans. Una mostra d’aquesta inconsciència la tenim en el comportament de les dues vicepresidentes del Govern quan el mitjans els hi pregunten sobre aquestes condemnes i recriminacions. L’agost de 2022 quan es va produir la primera sentència del Tribunal de l’ONU en la que també se’ls hi deia que havien de prendre les mides necessàries perquè allò no es repetís, la vicepresidenta Yolanda Diaz va contestar a la premsa que no havia llegit el dictamen del Comitè però que “el llegiria amb molta atenció”. Ha passat casi un any i no se l’ha sentit parlar més d’aquesta qüestió.
Amb aquest últim dictamen acusatori de l’ONU l’altre vicepresidenta, Nadia Calviño, ha anat molt més lluny i ella, sempre tan tecnòcrata i tan “europea”, senzillament ha mentit. La sentència no diu en cap moment que el Tribunal de les Nacions Unides requereix al president Puigdemont presentar-se al tribunals espanyol com va afirmar aquesta senyora davant dels micròfons de Catalunya Radio difonent una “fake news” digna de Trump o Bolsonaro. Per contra, el que si fa el tribunal de l’ONU és, com ja hem assenyalat, amonestar a Espanya per haver suspès el President Puigdemont de diputat abans de que existís cap condemna i recorda que el tribunal espanyol va aplicar la seva suspensió “després de qualificar de rebel·lió uns fets públics i pacífics."
El tancament d’ulls en front del seguit de mastegots rebuts dels tribunals internacionals és una tàctica que l’hi funciona bastant bé al Govern espanyol a nivell domèstic amb la complicitat de la premsa de Madrid quan es tracta de Catalunya. Però quan es generen notícies amb qüestions que poden engreixar les audiències la cosa es desborda i diaris i televisions de la capital del Reino es llencen a fer sang sense contemplacions. Aquesta setmana ha estat especialment desgraciada per la imatge d’Espanya: A Ceuta, a Melilla i a Murcia la policia ha detingut més de trenta persones per la compra de vots com si això fos un país bananer. Això passa a vint-i-quatre hores d’unes eleccions municipals mentre tot el món (és una expressió literal) s’està preguntant, per causa del cas Vinicius, fins a quin punt son racistes els espanyols i mentre a tots als aficionat al futbol els hi cau la vena dels ulls en comprovar fins a quin punt el Real Madrid i el seu President tenen la paella pel mànec en les grans decisions que es prenen el futbol. La cosa no queda aquí. Amnistia Internacional denuncia que en aquest país no hi ha llibertat d’expressió per la imputació d’una jutgessa de Sant Feliu de Llobregat als periodistes i a la col·laboradora de TV3 que van fer la broma sobre la Virgen del Rocio. Els moments convulsos de la marca Espanya no acaben aquí. A la sèrie promoguda per la Corinna i que té l’Emèrit com protagonista encara li queden alguns capítols i per altra banda els jutges del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en han invitat a subratllar el dia 5 de juliol en la nostra agenda.
Cap a un nou Congrés de Cultura Catalana
La primera edició va representar una gran mobilització social i nacional
RD 10/04/2023
A final de març d'aquest any, la Jornada Nació XXI, organitzada per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, va donar el tret de sortida cap a la celebració del Nou Congrés de Cultura Catalana (CCC) que, té com a referent el celebrat entre 1975 i 1977 i serà realitat en els propers dos anys. La Jornada es va desenvolupar des de quatre grups de treball per perfilar els principals reptes a què ens enfrontem: “Com ens mantenim?”, “Com ens comuniquem?”, “Com ens cuidem?” i “Com ens cohesionem?”, a partir dels quals es van elaborar unes conclusions.
El CCC, en el seu dia, va representar una gran mobilització social i nacional, va analitzar l’estat del país a partir del debat i elaboració de conclusions en 25 àmbits, des de la llengua a l’economia, l’educació o la sanitat, unes conclusions que definien com havia de ser el país i de les quals “hem viscut” durant els 40 anys del període autonomista.
Abans d’aquest nou CCC, el Congrés Participatiu Catalunya i Futur (maig de 2017-març de 2020) va definir la Catalunya que Catalunya vol de manera oberta i participativa. Els treballs (que es van recollir en un llibre) volien “aprofundir en el reptes que tindrà davant la Catalunya actual els propers anys i en les estratègies més adequades per afrontar-los i convertir-los en oportunitats” i va ordenar les seves propostes en cinc apartats diferents: Catalunya en el món del segle XXI; Economia; Educació, Universitat, Coneixement i Recerca; Salut, Estat del benestar, Justícia social, Cultura i Mitjans de comunicació; i, per últim, L’equilibri de la natura.
El nou Congrés es proposa tornar avançar cap a la plena sobirania superant "el desencís i el sentiment de desànim de gran part de la població”, en paraules d’Agustí Alcoberro, president de la Fundació.
L’objectiu de pensar i relligar el país haurà d’operar, però, sobre una realitat molt diferent de la de 1975, tot i que tots dos surten d’un moment d’emergència. Al costat dels debats sobre la llengua, Esteve Plantada, director del Nou CCC, apunta que s’hi hauran d’incloure debats com l’ecològic o el de gènere, l’educació, el repte de la globalització i la necessària presència dels joves perquè “hem de donar veu a la gent que viurà les quatre dècades vinents a Catalunya”.
El primer Congrés de Cultura Catalana va ser fruit d’unes condicions polítiques, socials i culturals excepcionals. Cal ser-ne conscients a l’hora d’organitzar un esdeveniment d’abast nacional i transversal que no serà fàcil d’aconseguir, ni tan sols a la Catalunya estricta; cal tenir en compte que els PPCC som diversos, amb situacions, centres i perifèries diverses. A la dificultat d’aplegar la pluralitat s’hi afegeix la inexistència d’un espai comunicatiu comú que ajudi a vertebrar-la. I tot plegat topa a més amb les conseqüències de la covid sobre les formes d’organització. No pretenguem, per tant, una reproducció del CCC de fa cinquanta anys.
Sembla clar que el catalanisme necessita un espai per (re)pensar el país i el seu futur. Ens cal saber fins on es vol comptar amb la participació i l’impuls institucionals, amb la força i la implicació de l’associacionisme i amb l’empenta de la gent. Ens cal concretar la metodologia, la interdisciplinarietat i l’horitzontalitat amb el suport de les tecnologies de la informació i la comunicació. Ens cal saber si el moment és ara o si encara no es donen les condicions objectives per a un esforç col·lectiu com aquest. Un nou CCC podria ser l’espai que ens faciliti l’elaboració d’eines col·lectives per al futur, però caldrà afinar bé el com i el quan.
Clara Ponsatí, cinc anys i cinc mesos després .......
La detenció va vulnerar la seva immunitat com a euro parlamentaria
2/04/2023
Clara Ponsatí va tornar a Barcelona, des de l’exili a Brussel·les, i es dirigí, directament, al Col·legi de Periodistes per fer-hi una roda de premsa. Altres exiliades com ella, Meritxell Serret i Anna Gabriel, havien tornat abans però seguint un trajecte diferent que va portar-les fins al Tribunal Suprem, per posar-se a disposició de la justícia espanyola.
Aquests retorns de l’exili han estat possibles perquè l’Estat espanyol s’ha vist obligat a derogar el delicte de sedició, en part per les pressions europees i en part pel seu propi convenciment de la inutilitat d’aquesta figura penal anacrònica en la lluita contra l’independentisme; les repetides derrotes judicials de la justícia espanyola a Europa ho deixaven ben clar.
Ponsatí va dir a la roda de premsa: “No he vingut a fer cap pacte amb l’Estat, sinó a denunciar la vulneració sistemàtica dels nostres drets, la passivitat de les institucions catalanes i la necessitat que les institucions europees deixin de mirar cap a una altra banda davant la vulneració sistemàtica de drets a Catalunya”. És a dir, ha vingut a continuar el combat per la independència i a plantar cara. Una manera de tornar de l’exili que molts hem identificat amb la coherència i la dignitat.
Durant la roda de premsa i per concretar la denúncia que acabava de fer, Ponsatí va presentar el web estatdedret.cat que recull, a tall de primer inventari, un miler d’entrades de fets repressius succeïts al llarg dels darrers vint anys de persecució nacional. Ara serà més fàcil denunciar a les institucions europees la vulneració dels nostres drets i més difícil per aquestes mateixes institucions continuar mirant cap a una altra banda.
Un cop acabada la roda de premsa, quan es dirigia a peu, en companyia del seu advocat, Gonzalo Boye, a l’oficina euro-parlamentària que comparteix amb el president Puigdemont i el conseller Comín, va ser detinguda per agents dels Mossos d’Esquadra.
Aquesta detenció es va produir vulnerant la seva immunitat
com a euro-parlamentària i és considerada una detenció il·legal pel seu advocat atès que el jutge que emet l’ordre no és el jutge predeterminat. El tràmit de detenció a la Ciutat de la Justícia, que s’havia de limitar a lliurar-li la citació per presentar-se al Tribunal Suprem espanyol el proper 24 d’abril, s’allargà més de cinc hores, motivant la presentació d’un habeas corpus. La coordinació entre els emissors de l’ordre i els executors de la mateixa i, en general, l’actuació dels Mossos en aquest cas obligarà al Conseller d’interior a respondre algunes preguntes en seu parlamentària.
Per si hi havia cap dubte entre els tertulians habituals i algú volia establir alguna relació amb casos semblants, Gonzalo Boye va declarar a TV3 que “la detenció de Clara Ponsatí no estava pactada per ningú”. I ella mateixa ho va deixar molt clar quan un periodista li va demanar per què havia triat aquell dia per tornar: “Perquè avui m’anava bé.”
L’endemà de la detenció, Clara Ponsatí va assistir a la sessió plenària del Parlament Europeu on va poder interpel·lar la seva presidenta Roberta Metsola per la seva inhibició davant la vulneració de la immunitat parlamentària i la seva intenció de derivar el cas a la Comissió Jurídica del Parlament, que reuneix una anòmala presència d’euro-parlamentaris espanyols. És clar que el combat s’ha d’entaular en tots els fronts.
Per això cal valentia, és evident, i convé, doncs, recordar aquí les paraules de l’advocat escocès Aamer Anwar sobre Ponsatí: “És la dona més valenta que he conegut.” I rebla l’afirmació afegint: “Clara Ponsatí és perillosa per a ells.”
Quan les condicions ens permetin fer la llista única de l’independentisme per encarar unes eleccions plebiscitàries, segons es defineix en el Full de Ruta del MxI, necessitarem persones com la Clara Ponsatí. Probablement la necessitarem també i molt abans encara per sortir del pou en què, pel uns i pels altres, ens hem enfonsat.
© 2022 MXI - ES RESERVEN TOTS ELS DRETS