Inici     Manifest     Signar Manifest     Primers Signants     Reglament     FAQS

ARTICLES DE FONS                

Entrevista a Lluís Llach: "La funció més important que li queda a Puigdemont es acabar la seva feina"

Txell Partal

VilaWeb

7 febrer 2024

Lluís Llach ens obre les portes de casa seva, a Parlavà (Baix Empordà), per analitzar l’actualitat política del país. No esquiva cap pregunta polèmica, i fins i tot confirma alguna informació en exclusiva: ha deixat el govern del Consell per la República. “Quan Puigdemont d’alguna manera es converteix en el líder de la negociació, jo no em sento còmode i decideixo deixar el Consell.” Malgrat tot, confia que l’organització se sàpiga renovar, i confia en Puigdemont. “Crec que la funció més important que li queda a Puigdemont com a president a l’exili és acabar la seva feina. De fet, li exigeixo que acabi la seva feina. Per damunt de Junts, si cal.”

Sobre la seva posició contra la llista cívica impulsada per l’Assemblea, és molt clar: “M’estimo molt l’Assemblea, i no vull que es converteixi en un annex d’una futura opció política.” Assegura que no és pas contrari a una quarta llista, però pensa que s’ha de fer d’una altra manera. “Em sembla que, passés el que passés a les urnes, la llista cívica posaria en perill l’Assemblea per tots els cantons. Seria un gran error.”

Tinc la sensació que cada vegada esteu més enfadat amb els polítics. M’equivoco?
—[Silenci] Sí, passa que també entenc que és una feina molt difícil, després de l’experiència que vaig tenir al parlament. Al mateix temps s’ha de ser crític. De fet, crec que és una de les funcions que té la ciutadania. Però, és clar, hem de ser conscients que el marc en el qual treballen actualment és espantós. Parlar de política quan no tens les eines de veritat, acaba essent un oxímoron. Per això és tan important de distingir entre els polítics autonomistes i els que no ho són. Perquè els autonomistes, encara que es facin independentistes, han muntat una empresa que funciona molt bé.

Empresa? Què voleu dir, la Generalitat?
—I els partits també, no fotem, ens ho demostren cada dia. Però, sí, és clar, la Generalitat és la cúspide. Tenim una llei electoral que provoca la perversió dels partits en els seus objectius i els seus principis. Seria molt important canviar-la. Seria crucial tenir una llei electoral que responsabilitzés els polítics, i no aquesta presa de pèl que tenim ara.

Si els polítics no fan allò que desitja el poble, quina alternativa ens queda?
—Home, escarmentar-los, pressionar-los i tenir mitjans, més enllà del vot. Actuar amb molta crítica. Però passa que ells s’han blindat molt bé. Les subvencions als mitjans de comunicació, com també les dependències estructurals de diaris i ràdios, els protegeixen i ho fan difícil. Però si hi hagués una massa crítica important, activa i lliure, seria molt més fàcil. No estem en aquestes posicions, és molt difícil. I per això crec que és important no deixar de banda les organitzacions socials. En aquest país en tenim moltes i molt fortes.

Aquestes organitzacions han de pressionar? L’Assemblea assegura que la millor eina per a pressionar és una llista cívica, però no ho veieu així no?
—M’estimo molt l’Assemblea, i no vull que es converteixi en un annex d’una futura opció política. Em sembla que això va contra el sentit més profund de l’Assemblea. No sóc contrari a una quarta llista, però penso que això s’ha de fer d’una altra manera. L’Assemblea hi pot ajudar, però de cap manera no s’ha de lligar com passa actualment. Perquè quan s’hagi conformat aquesta llista, si fracassa, serà un fracàs a l’Assemblea, i això no ens interessa. Però, a més, si guanya, l’Assemblea se sentirà lligada a aquest grup electoral que ha patrocinat i, per tant, perdrà l’opció plural que ha de tenir. Em sembla que, passés el que passés, a les urnes, la llista cívica posaria en perill l’Assemblea per tots els cantons. Seria un gran error.

Creieu que l’Assemblea perdria la centralitat de poder unir l’independentisme?
—És clar, és que aquesta és una de les seves funcions. La pluralitat d’idees, el fet que mai no ens hem preguntat qui votem quan fem alguna cosa a l’Assemblea. I ara semblaria que només hi podrien participar els qui han votat la seva llista. És tot molt perillós.

Però assegureu que sí que veieu amb bons ulls una quarta llista?
—Sí, no em sembla malament. I és veritat que si ha d’haver-hi una quarta llista s’ha de fer aviat, perquè el president Aragonès no té gaire interès a allargar els terminis. Ara, demanaria que no fos una llista d’assemblea, sinó que fos una llista de consens. O que un grup de persones digués: nosaltres ens presentem. Encara més, et diria que si finalment hi ha una llista cívica, el secretariat que surti de les pròximes eleccions a l’Assemblea s’ha de desvincular de la iniciativa, demostrar que no tenen cap lligam. L’Assemblea no ha de voler controlar un grup polític.

Hi havia qui deia que l’encapçalaríeu vós aquesta llista. Heu pensat de presentar-vos per encapçalar l’Assemblea i fer aquest canvi que dieu?
—No, no, jo intento ajudar tant com puc, però em sembla que no estic capacitat ara mateix per a fer-ho. Es necessita una salut que ara mateix no crec que tingui. Ara, faré tant com pugui perquè l’Assemblea funcioni. I si ara m’hi manifesto una mica en contra, que no ho havia fet, és perquè vull que aquesta eina continuï funcionant durant molts anys, malgrat que ara s’hagi empobrit. No en tenim cap més. Òmnium ha de ser més prudent pels seus estatuts. Ara que els polítics independentistes estan dividits, Òmnium té una prudència extrema. Que puc arribar a entendre, tot i que de vegades també la critico. Però la funció de l’Assemblea és fer de vehiculadora de la massa crítica del món independentista envers els partits. Aquesta és la seva gran funció i no la podem perdre.

Llavors, com s’hauria d’articular aquest quart espai?
—Hauria de ser una plataforma de gent que es posés d’acord per presentar-se. Hi ha gent que ho ha intentat. Hi ha gent independentista que no està d’acord amb el funcionament de Junts i ERC, i tot sembla indicar que hi ha una massa electoral disposada a seguir unes opcions més radicals.

Sembla que el gran problema d’aquesta llista és qui l’encapçala…
—Sí, sempre tenim aquest problema en la política. Abans dèiem una frase que crec que encara és vigent: quan a Catalunya hi ha més de vint persones que pensen igual, s’han de separar, és una necessitat vital. En política passa això. A més, tot plegat ha creat uns egos quasi indestructibles. Això és el primer que haurien de llimar. Però és molt difícil, perquè cadascú té les seves experiències. Això ho he viscut en el Consell per la República amb l’Assemblea de Representants. Sé que hi havia gent que fa molts anys que lluita per la independència, i que se’ls ha d’escoltar, però de vegades semblava que feien la feina contrària per la qual havien estat escollits.

Potser un dels errors del Consell per la República és que no es va explicar prou bé què faria l’Assemblea de Representants.
—No, no es va entendre del tot. A més, la funcionalitat política canvia molt de pressa, i allò que el 2018 semblava una possibilitat, de crear alguna cosa similar a un parlament paral·lel del Parlament de Catalunya, la política del país, la desunió de la gent i la repressió, fa que al cap de dos anys això no tingui sentit.

Hi ha el rumor que heu deixat el Consell per la República, és veritat?
—Sí. Vaig deixar el Consell a començament de desembre. He intentat de ser discret, però crec que ara ja ho puc dir. He presentat la dimissió al president Puigdemont.

Per què?
—Sóc al Consell de la República per fidelitat a la figura d’un president a l’exili, que es diu Carles Puigdemont, a qui, a més a més, m’uneixen lligams d’amistat i d’admiració. Però aquest president, de cop i volta, es troba amb un fet impensable fa mig any, que és tenir la decisió de triar qui governa a l’estat espanyol. Com a president a l’exili té dues opcions: la primera, treballar per la independència des d’un partit organitzat, i l’altra, treballar des del Consell de la República. Jo entenc que una eina com els set diputats a Madrid és molt important, però a la vegada també la veig perillosa i compromesa. Però quan ell, d’alguna manera, es converteix en el líder de la negociació, jo no em sento còmode i decideixo deixar el Consell per això, només per això. No em sento còmode amb aquests rols, malgrat que respecto la seva iniciativa política. No dubto que pugui fer feina; de fet, de moment s’ha vist que els molesta molt. Però crec que aquesta decisió deixa el Consell per la República en una situació que a mi em crea molts dubtes i incomoditat. També hi ha una cosa personal, jo no he militat mai, i m’agrada anar pel meu compte.

Creieu que el Consell s’hauria de reformular?
—Sí, des de tots els punts de vista! I no sóc l’únic que ho pensa, hi ha molta gent dins el Consell que ho pensa. De fet, tenen la voluntat de reformar-lo. Els animo a fer-ho, ara des de la meva posició més lliure. I espero que ho facin bé, perquè malgrat que he marxat de l’òrgan de lideratge, continuo essent membre del Consell, continuo pagant la meva quota.

I què faríeu?
—Crec que s’hauria de tenir molt més en compte els consells locals. Haurien de ser una gran eina de col·laboració amb l’Assemblea. Els consells locals poden fer allò que l’Assemblea no pot patrocinar, perquè si fa certes coses, la denunciaran i s’arruïnaria. En canvi, des del Consell es pot fer, perquè té la seu fora, i això li dóna més llibertat. Cal que s’entengui que els consells locals i l’Assemblea són dos moviments complementaris. I després, haurien de deixar-se de justificar institucionalment i convertir-se en una eina efectiva. Entenc que els primers anys havíem de fer uns codis de conducta i de formació de l’òrgan. Però ara fa riure que encara estiguem fent això. El Consell existeix per si mateix, hi hagi assemblea de representants o no. És una entitat social reconeguda a l’estranger, amb un president a l’exili reconegut per tots els mitjans de comunicació de tot el món, que a més està per la independència. Ell pot fer una feina que des d’aquí no podem fer, i no entendre això seria absurd. I el més absurd és que no ho entenguin els partits. I ho dic fins i tot per Junts, que potser hipòcritament diuen que donen suport al seu president.

Per tant, reclamaríeu al Consell que passés a l’acció?
—És que, si no, no té justificació. Ja actua, però és veritat que molts esforços s’han dedicat a la institucionalització. No té sentit voler fer un parlament, quan tenim un parlament català que s’hauria de reformar de dalt a baix, canviant la llei electoral. Respecto institucionalment Pere Aragonès com a president de la Generalitat, però mentre hi hagi un president a l’exili, el meu president és Carles Puigdemont. Fins i tot si la caga, com moltes vegades la va cagar Josep Tarradellas. Mira, m’agradaria explicar una anècdota que tinc amb ell.

Sí, i tant!
El president Tarradellas, quan va arribar, una de les seves primeres obsessions, totalment justificades, era fer-se simpàtic amb els militars. I un servidor, jovenívol i sense experiència, però coherent amb el que pensava, va dir que el fet que el president de la Generalitat no es posicionés contra la justícia militar i contra les denúncies era un escàndol.

Al cap de dos mesos o tres, el president Tarradellas em va convidar a un sopar. Aquell dia vaig saber que la seva filla Montserrat estava enamorada de les meves cançons, i és clar, al final vaig acabar cantant per a ella a soles. Ella va acabar plorant, em va commoure molt. Però el que realment em va commoure políticament del personatge és que, quan vaig sortir, em vaig trobar en Tarradellas i la seva dona ploriquejant. A partir d’aquell moment crec que el president em va dir coses que no va dir ningú. I encara recordo una cosa que un dia em va dir: “Heu de venir sota el meu balcó, i cridar a favor de la independència. I jo obriré els finestrals del balcó, i us diré que esteu bojos. Us enviaré a casa, i us diré que esteu perdent el temps, i tancaré. Però sobretot, Llach, quan tanqui, continueu cridant independència!” Això, per a mi, va ser una lliçó. Crec que hi ha unes ocasions polítiques en què cadascú ha de jugar el seu rol. I tota aquesta gent radical, com jo, que no estem contents, hem de cridar. Cal que continuem fent molta feina. Però, atenció, que no fiquem la pota, i que els nostres crits acabin fent malbé allò que una altra gent intenta fer per altres cantons i que de vegades ignorem. Crec que és una bona lliçó.

El Consell per la República ha comès errors?
—Segur! Primer, perquè l’exili no viu la mateixa situació que l’interior. I potser perquè la gent que ens hi vam afegir un moment determinat no vàrem ser capaços de fer certes coses. I després, perquè el Consell per la República intentava –i crec que encara ho intenta– de crear un grup transversal i plural de totes les forces independentistes. Diguem-ho clar, la voluntat d’Oriol Junqueras sempre ha estat que això no fos possible. Ho he viscut en primera persona, perquè vaig ser uns dels qui, al principi, va intentar de trencar aquests motlles i no ho va aconseguir. Com després s’ha sabut, hi va haver un acord de sis que, el mateix dia que s’havia de signar, es va convertir en una lluita de cinc contra un. I aquest un era Esquerra.

Enteneu aquesta actitud d’Esquerra?
—Esquerra té un problema de partit antic, i és que té un president a l’exili com el seu principal enemic electoral. És cert, però en lloc d’assumir això com una necessitat política amb la qual ha de conviure, n’ha fet una guerra. Entenc que un president a l’exili de la Generalitat connecta la història de Catalunya des de fa cent anys. I és d’una importància tal, tant en l’àmbit interior com exterior, que és una potència política a la qual s’ha d’ajudar. Perquè aquest ens dóna potència a tots els catalans. Però això Esquerra no ho ha acceptat mai. És per això que moltes vegades demano la dimissió d’Oriol Junqueras. I tot això ho deia perquè al Consell de la República, sense aquest acord de partits, ens hem trobat amb unes dificultats molt grosses per a complir els objectius, malgrat que els consellers han fet molt bona feina.

El problema principal que tenim és aquesta impossibilitat d’anar units?
—La colonització espanyola ha estat molt dura. Hem patit una força colonial molt forta en tots els àmbits. Hem hagut de conviure amb unes grans dificultats. En aquest context, els qui estem per l’alliberament nacional, sabem que si no hi som tots, no guanyarem. Per això tinc moltes ganes que Junts deixi de fer animalades, que deixi de fer el ridícul. Si vol ser un centre-dreta independentista de veritat, que es deixi de punyetes, i d’egos passats, i de plantejaments que no ens porten enlloc. Ho veig una necessitat, perquè compto que dins Esquerra això és més fàcil. Avui en dia els papers estan invertits. Els qui sempre havien estat l’esquerra independentista decidida ara juguen a fer la viu-viu, tant la CUP com ERC, i, en canvi, un partit que va a hòsties internament es considera independentista. Mentre no s’entengui que l’alliberament nacional és prioritari en tots els àmbits, fins i tot els de les passions amoroses dins els partits, no tenim res a fotre. Escolta, jo a la Laura Borràs no l’he votada mai! Ara, crec que Junts hauria d’entendre que des d’un punt de vista electoral i de connexió amb la gent, segurament Borràs és la carta electoral més forta que tenen. I això, en comptes de veure-ho com un fet positiu, crea problemes. Ja s’ho faran. Es diuen Junts perquè havien de ser una exemplaritat de diversitat, i al final són una olla de grills. Això també passa perquè els partits són maquinàries pervertides. Sempre he pensat que una de les feines més importants que s’haurien de fer en aquest país, en aquest moment de transició, és una llei electoral, sense això veig molt difícil que res canviï.

Una llei electoral?
—Sí, patrocinada pels cervells més valuosos del país, així com per algunes entitats. Que fessin una llei per la futura república. Fins i tot, seria ideal que ens servís abans. Caldria que aquesta llei fos l’inici d’una altra manera d’entendre la política. Mentre estiguem en aquesta manera actual d’entendre la política, no ens sortirem. Però el més greu és que els qui tenen el poder a Catalunya no se’n volen sortir. Per tant, no cal esperar res per part seva, haurien de ser les organitzacions del país que ho impulsessin. Caldria que hi treballessin els grans juristes i institucionalistes del país. Caldria emmirallar-nos amb les constitucions més avançades. I hi hauria gent que s’hi prestaria immediatament, però sense condicionament polític, aquest és el gran problema. Això, després la gent ho hauria d’acceptar en una consulta popular, que acabaria comprometent els partits. Però, és clar, aquí tots cobren d’aquest, i no els interessa.

Si els partits no accepten la crítica interna, al final qui acaba fent política són els obedients?
—Tot plegat comença molt abans. Jo, d’entrada, la primera cosa que prohibiria són les joventuts dels partits polítics. Allà els eduquen per ser una eina necessària per a la perversió del partit. Els nanos de seguida veuen que, si es volen dedicar a la política, han d’obeir; si no, quedaran marginats. És un escàndol. I per això trobes polítics que no han fet res a la vida que no sigui fer política. Volen ser gestors del nostre futur, per no se sap quin dret que els dóna un sistema electoral totalment corrupte.

No toleren la crítica?
—El problema que tenim és que a la crítica no se li dóna micro. La gent que podria presentar alternatives crítiques no té l’opció de parlar. Els micròfons estan ocupats. Tu ho hauries de saber…

Ho sé, ho sé…
—I llavors, els micròfons que ens queden quins són? Internet. Ara, amb tota la bestialitat que hi ha, la crueltat que hi ha, moltes veritats només s’expliquen a Twitter. Ara, això vehicula coses? No. Per vehicular coses, les organitzacions cíviques han de ser actives i organitzades. No pot ser que l’Assemblea i Òmnium estiguin a mata degolla. Les direccions dels partits han d’entendre que no poden enemistar-se, encara que de vegades és molt difícil. La comunicació i els egos són molt difícils.

La setmana passada vam veure que ni amb la repressió es posen d’acord. Quan Ruben Wagensberg va anunciar que se n’havia anat a Suïssa, hi havia gent que se’n va alegrar, i uns altres que el titllaven de traïdor.
—No entenen que, si no hi som tots, no hi som. I que una cosa és fer la crítica, i una altra, l’exclusió. O sigui, jo faig crítica a la senyora Orriols, i ja està. També val dir que la desesperació creada per la desunió i per la inactivitat política de la majoria dels independentistes fa que la radicalització se’n vagi cap a cantons difícils de gestionar, si no perillosos. L’autonomisme no ens permet, com ens permetria l’independentisme, de gestionar millor la migració. I no dic de gestionar des de la repressió, sinó des de l’acollida, des de la inversió. Aquests vint-i-tants mil milions que ens falten haurien de servir per a l’educació, per a la sanitat i per a gestionar això, sobretot. Però, com que juguem a l’autonomisme, i no tenim cap més sortida momentània… Perquè ara, fer la DUI, com la fem? No hi ha una majoria l’independentisme que la vulgui fer. I en les pròximes eleccions, no sé si algú es presentarà dient que la vol fer. Al final, hi ha un electorat que s’enfada, estan empipats. I, al final, les flames enceses radicals, que ningú els feia cas, es converteixen en un focus d’atracció. És el que passa a Europa. Quan l’esquerra deixa de ser d’esquerres, passa el que passa. La gent del PSE francès no va votar socialdemocràcia, va votar Le Pen. És important de saber-ho. Perquè a aquesta gent se’ls ha de donar alternatives possibles. El desengany és l’aliment electoral del feixisme. El socialisme mal gestionat ha portat molta gent que és típicament votant d’esquerres a votar l’extrema dreta. A Europa ha passat això, i no crec que nosaltres siguem cap excepció. És molt possible que futurs votants d’aquesta extrema dreta catalana sigui gent que fa cinc anys votava Esquerra Republicana. I aquest és el gran fracàs d’ERC, CUP i Junts. Fins i tot, del PSC. O hi ha un canvi radical de comportament de la política, o ens aboquem a això.

Queda feina…
—Sí, i tant! No queda tot per fer, com diria en Miquel Martí Pol, perquè, malgrat la situació una mica decebedora, hem avançat molt. Que ningú dubti que el Primer d’Octubre ha estat un salt endavant immens, encara que no l’hàgim sabut gestionar. A més, el nostre salt ha obligat l’estat espanyol a baixar. I això és molt important per al futur, perquè si Espanya no rectifica, la independència és l’única solució que tenim. Tot el que va passar és una experiència que ens ha de servir el dia que algú estigui disposat a liderar aquest país per portar-nos a la independència. Jo encara penso que hi ha gent que hi està disposada… Crec que la funció més important que li queda al president Puigdemont com a president a l’exili és acabar la seva feina. De fet, li exigeixo que acabi la seva feina. Per damunt de Junts, si cal.

I creieu que l’amnistia pot fer que això acabi passant?
—No hi crec, en l’amnistia. Considero que vivim sota un cop d’estat. Ja no és necessari que els cops d’estat els facin els militars, ara també els poden fer els jutges. I ara vivim un cop d’estat fet per un cos jurídic que és absolutament hereu del franquisme. I, per tant, si som en un cop d’estat, no hi haurà cap amnistia. Em faria vergonya que els partits acceptessin una amnistia que no amnistiés fins a l’últim dels militants que es van manifestar pels nostres indultats i possibles amnistiats. Això seria el final, l’abisme. Si no aconsegueixen que s’amnistiï tothom i hi voten a favor, sobretot, que dimiteixin, que es retirin de la política. Per això estic molt conforme amb el que ha fet Junts, perquè és clar que hi ha unes escletxes massa grans. No em crec que gent tan lluitadora, com ara Jaume Asens, no sàpiguen el perill que això podria comportar. Repeteixo, som en un cop d’estat judicial que de facto és com un cop d’estat militar.

Cremar-ho tot?

Per Josep Costa

La República

4 de desembre de 2023

Els que pensen que cal cremar-ho tot van guanyant. Amb la inestimable col·laboració de tots els partits independentistes, cal dir-ho. Poden estar contents, perquè aviat no quedarà res del que hem fet durant l’última dècada que es pugui aprofitar. L’Estat només va haver d’activar la repressió a tot carbó i ja no li va caldre fer res més. La resta ho han fet els diferents actors a casa nostra.

L’octubre de 2017? Tot mentida. Els partits? Cap no és independentista. Els líders? Tots ens han traït. El Tsunami? Una estafa, com tot. Les entitats? Totes corresponsables. La premsa? Tota al servei del processisme. La mobilització? Totalment inútil. I així podria seguir. Com si la independència fos bufar i fer ampolles i l’Estat no hagués fet res per impedir-la.

La tesi que el procés d’independència ha estat un gran engany té molts adeptes. Com qualsevol teoria de la conspiració, sempre hi ha gent disposada a comprar-la i fer-ne difusió. Però, en aquest cas, la cosa va molt més enllà. No són pocs els que sostenen que si no som independents és perquè en realitat ningú no ha tengut mai cap intenció de fer res per aconseguir-ho.

De fet, no sé si els que defensen la tesi del gran engany són conscients que qui la va popularitzar va ser ni més ni menys que Manuel Marchena. En efecte, la sentència que va condemnar els líders del procés per sedició va descartar la rebel·lió al·legant que la independència era una “ensoñación”. Dit d’una altra manera, segons el Suprem tot plegat era “un artificio engañoso creado para movilizar a los ciudadanos” però en cap moment no va estar en risc la unitat de l’Estat.

L’1O va ser molt real. Una gran victòria nostra i una derrota sense pal·liatius de l’Estat. Clarament ni la classe política catalana ni l’espanyola no s’esperaven que pogués anar tan bé. Perquè l’èxit va deixar en ridícul el govern de Rajoy i va desbordar la capacitat del govern Puigdemont-Junqueras d’aplicar-ne el resultat. És evident que no es va desplegar el mandat de l’1O, i que alguns no tenien res previst per a fer-ho, però el seu valor continua sent incalculable. I inesborrable.

El 27 d’octubre es va fer la proclamació parlamentària de la independència. Prèviament els diputats havien signat personalment la declaració que va llegir la presidenta Forcadell. Ni la Llei del Referèndum ni la Llei de Transitorietat establien cap formalitat sobre com s’havia de fer. Tampoc ho determina el dret internacional, tot i que la sentència de Kosovo suggereix que no havia de ser un acte formal de les institucions autonòmiques. El fet indiscutible que el govern ja tenia previst acatar el 155 no vol dir que la declaració no fos vàlida ni que no tengui cap valor.

Els partits que sumen més del 50%

 

s’han presentat a les eleccions amb un programa independentista. Per tant, representen i certifiquen que la majoria del país vol la independència. No es guanya res dient que no hi ha ningú que realment sigui independentista. Per denunciar que no faran realitat la República no cal negar la legitimitat parlamentària d’aquest projecte polític. El més important que hem aconseguit, que és a la vegada el més difícil, és assolir una majoria social independentista.

Els mateixos líders que varen gestionar l’octubre del 2017 no ens portaran a la independència. Continuen segrestats per l’Estat, perquè deuen la seua llibertat al govern del PSOE. No són lliures de representar-nos i complir el seu programa (si fos la seua intenció), raó per la qual no poden mantenir-se ni un minut més al capdavant del moviment. Però dir que ens han traït i prou és no entendre el pervers mecanisme que aplica el govern espanyol per anul·lar la voluntat democràtica del poble català.

El Tsunami és un exemple de la immensa capacitat de mobilització de l’independentisme. Va posar l’Estat contra les cordes en diversos fronts i va situar l’independentisme a les portades de tot el món dos anys després de l’1O. Es pot qüestionar l’eslògan de sit and talk que va fer servir i, sobretot, la seua misteriosa desaparició. Però només cal imaginar què hauria passat si l’haguéssim tengut l’octubre del 2017 per posar en valor la seua utilitat.

Podria continuar amb les entitats, que bàsicament tenen els problemes que té el conjunt del moviment. El principal, de fet, és la manca de mobilització, perquè no cal ser molt espavilat per veure que tot anava molt millor quan els carrers eren nostres en tots els sentits (quan estaven inundats dels nostres símbols i de la nostra gent). Fins i tot La Vanguardia havia de repartir el CD de la Diada si volia vendre diaris. El que cal, doncs, és més mobilització, no menys.

Sempre dic que la raó per la qual la independència no es va assolir en absolut demostra que l’estratègia no fos la correcta. El problema no és el que vàrem fer, sinó el que no vàrem fer. Calia seguir pel mateix camí. Qui realment vulgui fer efectiva la independència no pot voler cremar-ho tot. Haurà d’aprofitar bàsicament tots els elements que varen fer possible l’1O. Els aprenentatges, les estratègies, les organitzacions, etc. Denigrar “el procés” no ens farà lliures.

Més enllà d’un pacte?

Imma Tubella

El PuntAvui

29 novembre 2023

No entraré a valorar el pacte per a la investidura ni parlaré dels dubtes que em genera perquè penso que he d’esperar i veure què passa. Ens han aixecat o ens hem deixat aixecar massa vegades la camisa per tenir fe cega que es pugui complir el que s’ha pactat, però com deia, ara toca estar a l’expectativa durant un temps raonable i observar de prop la llei d’amnistia, la mediació internacional i les qüestions que s’hi discuteixen. Paral·lelament a les negociacions per a la investidura, les manifestacions a Madrid (per cert, no he vist enlloc que algun jutge pretengui culpar de terrorisme els manifestants d’extrema dreta que van tallar l’A-6 camí de La Moncloa), o el soroll de sabres i les amenaces de mort contra Sánchez i Puigdemont, s’ha fet públic el tercer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Segons el baròmetre del 17 de novembre, el sí a la independència guanyaria en un referèndum a Catalunya. Si fos pactat ho faria amb un 42% de vots, amb un 31% en contra, un 11% en blanc o nuls, i un altre 11% d’abstencions. El 5% restant, dubte. Si fos unilateral, la victòria seria més clara i encara menys gloriosa perquè hi hauria més abstenció per part del no, com va passar l’1-O, simplement perquè al no ser pactat no el considerarien vàlid. En aquest cas, el sí assoliria un 40% i el no un 26%, l’abstenció seria d’un 20% i només un 2% encara no sap què votaria. El màxim d’intenció de vot favorable a la independència que ha assolit Catalunya va ser un 49% l’octubre del 2017. Sobre la necessitat d’un referèndum, un 45% hi està molt d’acord i un 28% bastant d’acord, o sigui que el suport frega el 70%. Què ens fa falta per superar el 50%? El president Puigdemont deia –no recordo on ni en quin context– que Espanya no és una nació, és una narració. I té raó. De tota manera penso que s’hauria d’acabar la frase per fer un petit exercici d’autocrítica molt necessari en aquests moments. Jo diria, per complementar-la i per reflexionar sobre nosaltres mateixos, que Catalunya és una nació i no és una narració. Molt poques vegades en la seva història ha sabut narrar-se en positiu. Això sí, per recordar i escenificar les derrotes som uns mestres. Per què estem estancats en els percentatges favorables a la independència? Perquè no hem sabut explicar als que dubten els avantatges de viure en un país millor. Avantatges en tots els sectors de la nostra vida, sense fer volar coloms. S’han de valorar els beneficis i també els costos i estic segura que hi sortiríem guanyant de manera molt clara.

Ens hi hem de posar amb urgència per recuperar els joves que hem perdut aquests darrers anys de grisor, mediocritat, renúncies i opacitat, i per atraure els que dubten. Hauríem de recuperar l’empenta de la Mancomunitat, que –hi estarem més o menys d’acord, però és indiscutible– tenia un projecte de país avançat anys llum allunyat de l’Espanya de la seva època. Un projecte que va començar a construir potents estructures d’estat.

El que em pregunto i em preocupa és per què cent anys després de la Mancomunitat no hem sabut ni elaborar ni explicar clarament quin tipus de país volem com ha fet Escòcia, per exemple. La resposta que intueixo és perquè fer un projecte nacional requereix un exercici de consens, de front comú, on ideologies i egos es dilueixen a favor de la causa comuna. No som gent de consens, som lluitadors fratricides. L’independentisme, quan té un objectiu comú i concret com el referèndum de l’1 d’octubre, és èpic i imparable i sedueix des dels més joves als més grans, a locals i a immigrants que encara tenen l’esperança de viure en el país que van somiar quan van emigrar i que ha resultat que no era com es pensaven.

Fa anys vaig pensar que Òmnium, liderat per l’enyorada Muriel Casals, i l’Assemblea, liderada per la Carme Forcadell, era el que necessitàvem. Dones, allunyades d’estructures polítiques que miren més pel poder que per la nació, sense afany de competir i disposades a arribar a consensos. La crida a la unitat de Mas, Forcadell i Fernàndez de dilluns passat en la presentació de la segona Conferència Nacional per l’Estat Propi és un pas. Ens hem de tornar a abraçar, però hem de tenir un projecte engrescador, saber-lo explicar i començar-lo a construir. Deixem de plànyer el passat, estiguem expectants pel present incert i planifiquem d’una vegada el futur al marge de lluites estèrils que no interessen a ningú. Només així superarem amb escreix el 50%, i llavors, com deia en Vicent Andrés Estellés, llavors “ho podrem tot”.

Una oportunitat històrica. O no

Per Agustí Colomines

El Nacional

20 de novembre de 2023

L’audàcia és un vici. Hi ha polítics que per donar a entendre que tenen un coratge extraordinari demostren una addicció constant al risc, quan en realitat únicament són temeraris. El temerari s’exposa i es llança als perills sense reflexionar, sense motiu aparent per fer-ho. Pedro Sánchez és un ionqui addicte a l’audàcia. Va tornar a demostrar-ho durant el debat d’investidura de la setmana passada. I va arriscar-se fins a situar-se en perill. Va mostrar-se, una vegada més, com un irresponsable. Un cop pactat el vot favorable de Junts, es devia sentir una altra vegada segur per frivolitzar sobre les raons que l’han portat a acceptar una amnistia per als lluitadors independentistes. L’acord del PSOE amb Puigdemont ha estat una obra d’orfebreria que té dues parts: una, que és estrictament política, i l’altra, que és la primera traducció legal d’aquest pacte: la proposta de Llei Orgànica d'Amnistia. Sánchez va voler portar l’aigua al seu molí en la seva intervenció inicial, diluint-ne la transcendència, per bé que al final, després de la intervenció de Míriam Nogueras, va haver de menjar-se les paraules i reconèixer que s’estava abordant la solució d’un conflicte polític.

Es pot veure més o menys clar, s’hi pot confiar amb més o menys escepticisme, però hauria de ser fora de tot dubte que l’acord signat aquest novembre per Junts i el PSOE és una veritable oportunitat històrica. Perquè, tot i que en té la forma, i que el pretext ha estat la necessitat de Pedro Sánchez de ser investit president del govern espanyol, no és un acord d’investidura ni, estrictament, només un acord entre partits. És evident que va més enllà. Els organitzadors del quart espai, amb Jordi Graupera com a nou líder, i Clara Ponsatí com a avaladora, ataquen ferotgement aquest acord perquè els redueix les expectatives polítiques que segurament tenien mentre qui dominava l’escena era el PSOE sense cap oposició independentista. L’acord de Pedro Sánchez amb Junts ha decantat la balança i ha donat ales a un Puigdemont que s’havia anat diluint a l’exili. Davant la frivolitat amb què Sánchez va presentar l’amnistia acordada amb l’independentisme, tant Rufián com Nogueras va posar-lo a lloc. Especialment Nogueras, perquè l’acord de Junts amb el PSOE té un calat polític que Sánchez vol amagar i una part de l’independentisme assimila a la rendició. De vegades sembla com si a alguns independentistes els costés saber guanyar.

Si l’independentisme tingués la capacitat de llegir el moment històric en què ens trobem i, en conseqüència, recuperés l’objectiu de fer la independència com a primera prioritat, si no única, de l’acció política el conjunt del moviment estaria ara mateix fent pinya al voltant del president Puigdemont. Perquè el veritable sentit històric d’aquest pacte és que va molt més enllà d’un acord entre partits: compromet, en realitat, el president del govern espanyol, i per tant l’Estat que ell representa, a seure amb el president a l’exili per trobar una solució negociada al conflicte secular entre totes dues nacions. Això és el que no se sap valorar. Que Pedro Sánchez vulgui tirar aigua al vi és normal, li cal minimitzar les conseqüències del que ha signat per aparentar fortalesa, però que l’independentisme ho menystingui per mera mesquinesa, em sembla un error. L’independentisme n’ha comès tants, d’errors, que ja no ve d’un més. És l’esport nacional, augmentat per la competència suïcida entre els partits actualment existents i els que estan en formació. L’espanyolisme sí que ha entès perfectament el significat del gir que Puigdemont ha aconseguit que fes la política espanyola. Potser així farà sortir de la paràlisi que té immobilitzat l’independentisme des del 2020. L’espanyolisme recalcitrant ho copsa, i per això es mobilitza per assetjar Ferraz cada nit, i per això fa que els poders de l’Estat es pronunciïn en contra d’una amnistia que, com totes les amnisties, té un motiu polític que s’acompanya d’un relat que la justifica. Ho han entès perfectament els periodistes Soledad Gallego-Díaz i Juan Luis Cebrián dos pesos pesants d’El País, i Manuel Valls, a qui no cal descriure, i l’historiador Benoît Pellistrandi, que des de la tribuna de Le Monde han blasmat amb preocupació l’acord. Tots s’exclamen i tiren amb bala contra Pedro Sánchez, perquè consideren que s’ha rendit a Carles Puigdemont.

Cal desconfiar de Sánchez, perquè ja ha demostrat moltes vegades que, servint-se d’una audàcia temerària, intenta desfer-se dels compromisos. No té cap escrúpol. És pitjor que José Luis Rodríguez Zapatero, aquell que es va comprometre amb Maragall a defensar l’Estatut del 2006 i després va fer tot el contrari. Sánchez i Rodríguez Zapatero s’avenen perquè estan fets de la mateixa pasta i perquè tots dos són odiats per la vella guàrdia socialista del règim del 78. Però aquest odi no els fa millors. Cada vegada que Pedro Sánchez ha enganyat l’independentisme és perquè els seus dirigents s’han deixat arrossegar i enganyar. Ara podria passar el mateix, certament, però, de moment, vistes les intervencions al Congrés, almenys Míriam Nogueras no està disposada a posar-li fàcil la legislatura. 

 

M’agradaria creure que Esquerra tampoc, però el plantejament dels republicans és de confrontació amb la dreta espanyola i amb Junts, com va quedar palès en el discurs de Rufián, i d’advertiment a Sánchez, a qui considera aliat. Aquesta és l’Esquerra de Joan Lluhí i Vallescà i Lluís Companys, tots dos ministres en governs espanyols, que ja als anys trenta batallaven amb Francesc Macià, encara que fossin del mateix partit, perquè l’«Avi» republicà era nacionalista i refractari als encants de l’esquerra espanyola. Per resumir-ho gràficament: Puigdemont és avui més macianista que mai.

Encetar la negociació que Puigdemont va exigir al PSOE i que ha de començar aquest mes de novembre hauria de comptar amb Esquerra. No hi confio gaire. Les estratègies dels dos partits majoritaris entre l’independentisme són massa allunyades, tot i representar el gruix de la desaprofitada majoria del 52% aconseguida en les eleccions del 14 de febrer del 2021. La desarticulació de l’independentisme no cal atribuir-la tan sols a la repressió. Hi ha contribuït tothom, començant per l’ANC, que si encara tingués la voluntat de cohesionar, abans que de cap altra cosa, la base àmplia de la societat catalana amb la seva provada capacitat de mobilització, almenys en el passat, estaria fent crides a la ciutadania perquè es manifestés a favor de l’acord com fan en contra els espanyolistes. Però no, la senyora Dolors Feliu i les restes del que abans era Solidaritat Catalana es dediquen, amb els diners dels afiliats, a organitzar un nou partit polític, que no sé si competirà amb el de Graupera. Aquest partidisme destrossarà l’ANC i debilitarà una mica més l’independentisme. Així doncs, si la unitat no és possible, crec que el president Puigdemont ha de tirar pel dret i explicar millor a tothom en què consistirà aquesta negociació. La discreció no és incompatible amb generar confiança. Al revés, la confiança permet que tothom comprengui per què cal actuar discretament.

Malauradament, som aquí. I, per tant, podria ser que l’oportunitat històrica es malmetés per les mentides dels uns i les disputes dels altres. Potser caldria pressionar per avançar les eleccions autonòmiques i dirimir d’una vegada el suport que té cadascú. De moment, l’única opció és que el president Puigdemont i Junts cerquin la complicitat de personalitats i institucions que, en nom de tots i sense interès partidista, facin possible la resolució del conflicte per la via democràtica amb l’exercici del dret d’autodeterminació. Ho he intentat explicar moltes vegades, potser amb poca traça, però la situació en la qual ens trobem ara és conseqüència que el 2017 no es va acabar la feina i, per tant, Catalunya no és un estat independent. Assumir aquesta realitat i aprofitar les oportunitats que t’arriben, com ser decisiu en la investidura del cap del govern que t’ha volgut derrotar, no és incompatible. No és cap derrota. La pau es construeix amb els enemics, com saben tots els mediadors del món.

La independència de Catalunya no serà per a demà, però no serà mai si la solució és tornar al resistencialisme dels anys setanta o bé confiar que l’esquerra espanyola esdevingui generosa amb l’independentisme. Això no passarà, però caure en la denúncia permanent de l’acció política de Puigdemont és, simplement, negativisme tòxic. Tan falsa era la idea que escampava Esquerra que Junts rebutjava la negociació, tot i que sí que va refusar el diàleg tal com van plantejar-lo els republicans, com dir ara que l’acord entre Junts i el PSOE és un pacte per reformar Espanya i, en conseqüència, una traïció a l’independentisme. De moment, guanyar drets dins l’estat que durant segles t’ha menystingut no pot ser mai vist com una derrota. Al contrari. És una victòria. O no ho és que Míriam Nogueras faci el seu discurs íntegrament en català en un fòrum que li és hostil? L’ús de la llengua al Congrés també diferencia juntaires i republicans. Cada posició és legítima, però també és reveladora. Expressa una mentalitat i una manera d’entendre l’acció política. Que tingui èxit o no el canvi històric que vol encapçalar Carles Puigdemont dependrà de la força que obtingui la seva estratègia, que serà avaluada en les pròximes eleccions europees i autonòmiques, i de la capacitat de trobar “còmplices” fora del partit. També hi ajudaria la cohesió de Junts, que finalment hauria d’enfortir-se amb el reconeixement del seu pluralisme intern, que és precisament una de les seves riqueses. Ara ja “no toca” caure en la pulsió convergent de comprar qualsevol cosa. Només demostrant determinació i gosadia Junts podrà doblegar Pedro Sánchez, l’audaç, i fer-li complir el que li va costar tant de pactar amb Carles Puigdemont.

Investidura espanyola: qüestió de desconfiança

Ferran Requejo

Ara

23 setembre 2023

Un possible acord “històric” entre Catalunya i l’Estat = compliment de condicions prèvies + negociació substantiva igualitària. 

Aquesta és l’essència del discurs recent del president Carles Puigdemont. Es tracta d’establir un acord ambiciós que suposaria canvis en el model nacional i territorial de l'Estat i que no s’escapa a ningú que està ple de dificultats (històriques, filosòfiques, empíriques, pragmàtiques). Vegem-ne algunes, una mica més enllà de les més òbvies.

1. Estat. Hi ha dos condicionants històrics que no faciliten l’acord: les cultures política i jurídica de l’Estat. Les seves arrels venen de lluny. L’estat espanyol ha sigut una mala còpia del model francès durant tota l’època contemporània. Tanmateix, no se n'ha sortit en els afanys uniformitzadors nacionalistes i lingüístics, malgrat la seva vocació centralitzadora. La manca d’una autèntica cultura política liberal i democràtica resulta flagrant, mentre que sí que va ser molt present a Europa des de la segona meitat del segle XIX. La cultura política de l’Estat posa el nacionalisme espanyol per damunt de l’estat de dret i de la democràcia. 

Aquesta deficient cultura política també és present en els partits de l’esquerra espanyola. Més enllà de l'obvietat que alguns dirigents del PSOE podrien ser perfectament del PP, i que el tàndem Podem/Sumar mai ha superat la fase retòrica en el tema plurinacional, potser val la pena recordar l’aforisme de Santiago Rusiñol: “Els progressistes són com els cavalls que porten un pàmpol de cuiro als ulls. No poden veure-hi més que endavant”.

Els estadistes resolen problemes estructurals d’estat. N’hi ha a Espanya?

D’altra banda, la cultura jurídica s’ha mogut seguint patrons francesos i germànics, defugint la flexibilitat de la jurisprudència anglosaxona quan cal regular temes com els relacionats amb el pluralisme nacional. A això cal afegir-hi un condicionant pròpiament espanyol: la manca de ruptura amb el passat franquista de la cúpula judicial, una de les pitjors ombres de la Transició de finals dels anys 70. Personatges com Marchena, Llarena, Lamela e tutti quanti han tingut mala sort: han nascut massa tard. Haurien sigut molt més feliços vivint en la dictadura franquista, mentre que ara han de conformar-se tractant de mantenir el llegat de la dictadura dins d'un poder judicial que segueix sent unitari i centralitzat. 

Els partits de l’esquerra espanyola tenen una oportunitat d’or per mostrar que l’expressió “partits de progrés” no és un oxímoron en el tema nacional. Fins ara ho ha sigut en termes pràctics. Tinc francament dubtes que els partits de l’esquerra espanyola estiguin políticament i intel·lectualment preparats per entomar el repte que tenen al davant: que el sistema polític espanyol esdevingui pluralista i congruent amb la plurinacionalitat de la societat espanyola. 

2. Catalunya. Pensant en el futur del país crec que només hi ha dues alternatives solvents: esdevenir un estat independent (és a dir, que sigui tan interdependent com ho són Holanda, Eslovènia o Dinamarca dins de la Unió Europea); o aconseguir un reconeixement nacional i una profunda acomodació política en el si d’un estat espanyol molt reformat. Fins ara això no ha estat possible. 

En el moment actual hi ha sobre la

 

 taula dues carpetes, la de l’antirepressió i la de l'autogovern/autodeterminació. Cal no confondre-les malgrat els elements de contacte. 

De les quatre condicions que Puigdemont ha arguït per entrar en una negociació, dues, l’amnistia i el reconeixement de l’independentisme com un moviment legítim (Pegasus, “policia patriòtica”), pertanyen a la carpeta antirepressiva. Les altres dues condicions tenen a veure amb la desconfiança que l’Estat ha fet molts mèrits per produir (mediació pel control del compliment dels possibles acords i els tractats internacionals com a marc de negociació –tanmateix, la referència a la Constitució espanyola resultarà inevitable).

La segona carpeta és, però, la més decisiva. Implica decisions immediates i de legislatura. Hi ha diversos àmbits implicats. 1) Polític: establir un marc permanent de decisió pròpia i diferenciada de Catalunya, tant en l’esfera interna com en l’europea i internacional (no detallo les subcarpetes d’aquest punt, entre les quals hi ha el reconeixement nacional i una normativa pròpia en l’ús de símbols –banderes, himnes, seleccions esportives). Cal recordar aquí que totes les federacions plurinacionals de la política comparada són asimètriques. 2) Socioeconòmic: finançament, inversions, fiscalitat, infraestructures (port, aeroport, trens...). 3) Lingüístico-cultural: llengua catalana blindada en l’ensenyament i les administracions, sector audiovisual, relacions exteriors, etc. Cal recordar que en no poder-se modificar, un acord d’investidura fa que els possibles canvis legislatius, o alguns d’ells, siguin reversibles en cas que hi hagi una nova majoria en el govern central.

El Tribunal Suprem del Canadà ha fet un advertiment crucial: la Constitució no pot esdevenir una “camisa de força” (dictamen d'agost del 1998, par. 150). Això ho hauria de dir Sánchez des de la tribuna del Congrés. Per a aquest alt tribunal, el constitucionalisme no és “el principi” que tot ho regula, sinó “un” principi més situat al costat de tres altres principis: la democràcia, la protecció a les minories i el federalisme canadenc. Al final, quan aquests principis, en la pràctica, esdevenen contradictoris cal establir acords polítics pragmàtics. 

En això podem estar en els propers mesos. La repetició d’eleccions no és un escenari gens descartable. Si no hi ha sorpreses en la sessió d’investidura de Feijóo, només poden evitar les eleccions el que podem anomenar una qüestió de desconfiança. Les promeses no serveixen. Els temps d’execució han de quedar fixats, així com els procediments de control amb mediacions externes (el control més eficient és la regulació de l’autodeterminació). La desconfiança és històrica. I és percebuda com a bidireccional. Les promeses no serveixen. Una altra cosa seria irracional.

Confrontació democràtica 

Per Pere Pugès

PuntAvui

17 de setembre de 2023

L’1-O, l’Estat espanyol va actuar a la desesperada per impedir el que hauria estat pitjor pels seus interessos, tot i el descrèdit internacional que li va comportar. L’aplicació del 155, beneïda pels dos grans partits valedors del règim del 78, va ser la confirmació que es tractava d’una política d’Estat. Després d’una nova repetició d’eleccions (la tercera vegada en 8 anys), PP i PSOE faran tot el que estigui a les seves mans per evitar-ne la implosió definitiva.

Serà la constatació final de la confrontació entre dues visions antagòniques: la construcció d’una nació espanyola a partir dels poders de l’Estat i la construcció d’un Estat plurinacional que fos vist com l’Estat comú de totes les nacions que avui el conformen. Serà el fracàs dels qui van acceptar la Constitució del 78 com el marc polític que permetia passar d’un Estat dictatorial a aquesta concepció d’Estat plurinacional.

Si els partits independentistes volen actuar com a tals, han de saber aprofitar aquesta oportunitat per debilitar un règim que ha demostrat, a bastament, que no permetrà la nostra independència. Pot ser la última oportunitat en molt de temps. Han d’actuar amb sentit d’Estat i fer visible, aquí, a la resta de l’Estat i a la comunitat internacional, que estem en els moments més importants de la confrontació democràtica entre dos Estats, un d’emergent i un de decrèpit. Un amb visió de futur i l’altre ancorat en el passat.

En un sistema democràtic com el nostre, les eleccions són –o haurien de ser– la gran oportunitat per confrontar projectes polítics. El gran projecte polític del catalanisme actual és la construcció d’un Estat propi que permeti a tota la seva ciutadania gaudir del màxim nivell de benestar en condicions d’igualtat de drets i deures amb la resta de pobles lliures del seu entorn, amb atenció especial a la protecció, empara i promoció de la nostra identitat lingüística i cultural. En aquest moment històric, les eleccions espanyoles primer, les europees l’any vinent i les catalanes després, han de servir per confirmar que aquest projecte polític té el suport majoritari del poble català. Després, si cal i és possible de fer-ho en les condicions adequades, ja vindrà la ratificació en referèndum.a repetició de les eleccions espanyoles ha de ser un primer objectiu de l’independentisme català. Només el PSOE podria impedir-ho acceptant, ara ja, les peticions que té sobre la taula: amnistia i

 

autodeterminació. Fer-ho, o no, serà la primera mostra de quin costat de la història vol estar el PSOE. Si anem a la repetició d’eleccions, ja sabrem que entrem de ple en la confrontació de dos projectes d’Estat. Ja no es tracta de construir un nou projecte per a Espanya. Han tingut més de 40 anys per a fer-ho i no han volgut. Es tracta de fer els passos necessaris per tenir el nostre propi Estat.

I si parlem d’Estat parlem d’un projecte comú de tot l’independentisme. Tenir sentit d’Estat vol dir defensar aquest projecte tothora i davant tothom. Un projecte que passa, necessàriament, per l’amnistia a les més de 4.000 persones represaliades durant el procés independentista i per garantir l’exercici del dret d’autodeterminació. Després, mentre no arribi el referèndum, ja vindran els acords per assegurar el normal funcionament de la Generalitat.

Al maig de 2024 se celebraran les eleccions europees. Serà una nova oportunitat per començar a internacionalitzar el projecte, que neix com a català però amb voluntat d’estendre’s a la resta de nacions sense Estat que formen el mosaic europeu. La circumscripció única espanyola ajuda/força a construir la candidatura Una nova Europa, amb representants de totes les nacions avui sotmeses per l’Estat espanyol (basca, catalana, gallega,...) que acabi sent el nucli fundador d’un grup parlamentari europeu que aplegui tots els eurodiputats que comparteixin el projecte de l’Europa dels pobles.

Les eleccions al Parlament de Catalunya, a primers de 2025, han de ser la peça clau per tancar el cercle. El primer pas ha de ser el d’assegurar la governabilitat del país, recomponent el pacte de govern ERC-Junts. Els partits polítics independentistes tenen molta feina, però serà endebades si, entre tots, no som capaços de construir l’entramat social que sigui capaç de crear les condicions necessàries per arribar fins al final i, alhora, empenyi els representants polítics a treballar en aquesta direcció.

Tenim poc temps, però molta feina feta.

El procés: estat de la qüestió

Xavier Diez

El Món

15 setembre 2023

Aquesta Diada es commemorava el desè aniversari de la gran cadena humana que, emulant l’experiència bàltica, va arribar a significar la màxima representació de l’independentisme com a terratrèmol europeu. Tot plegat, amb aquella cadena de més de quatre-cents quilòmetres, i probablement més d’un milió de participants, que catalitzava tot el conjunt d’esperances i emprenyamenta des que el 2010 el constitucional va protagonitzar aquell cop d’estat judicial (en vindrien d’altres) que es carregava l’Estatut de 2007 i mostrava fins a quin punt tanta gent estava disposada a trencar amb un ordre injust.

Aquests darrers dies s’han fet molts comentaris i valoracions sobre la celebració de la Diada de dilluns. Certament, les divisions partidistes i cert periodisme mercenari han mirat de qüestionar, com ja és costum, el fet objectiu que l’11 de setembre s’aplega una de les manifestacions més nombroses d’Europa per part d’un moviment que, malgrat la repressió, escarniment, silenciament mediàtic i crítiques cruels, és el més participatiu, constant i resistent de tot el continent d’aquest segle. Abans de criticar-lo, per descomptat de manera legítima, és necessari reconèixer-li el mèrit. Ara bé, certament, una de les preguntes que molta gent es fa és fins a quin punt és útil, tenint en compte que la cosa —el procés— sembla encallada.

Com que miro de projectar mirada d’historiador, reconec que els processos històrics (i el “procés” ho és per antonomàsia) resulten molt atractius, sobretot si es valoren a certa distància, s’analitzen resultats, s’identifiquen contradiccions i es valora què ha anat canviant en dècada i mitja. Els primers anys de mobilitzacions i agitació social que el podríem situar entre el 2010 i 2017 va constituir un interessantíssim període en què bona part de la societat catalana va sortir de l’armari independentista (i ja ni es planteja tornar a entrar). I aquest és un dels mèrits, malgrat que hi pugui haver certa frustració per aquesta sensació d’estancament, és un fet que funciona com a espasa de Dàmocles damunt d’un estat més preocupat del que acostumem a pensar. Va ser un període d’il·lusió, en què la construcció d’una República constituïa la gran oportunitat per refer la realitat a partir dels elements de virtut i bellesa. Recordo haver participat en alguns debats on apareixien propostes interessants sobre la necessitat de bastir una economia més ecològica, una major igualtat social d’acord amb estrictes regulacions laborals, unes polítiques cosmopolites de portes obertes o fins i tot la consideració de constituir-nos com un país de vocació pacifista que, a la manera de Costa Rica, no li calgués exèrcit. Reconec que fins i tot, en algun d’aquests col·loquis, vaig proposar que Catalunya no tingués llengua oficial, com passa als Estats Units, tot i que tota relació amb l’administració es fes mitjançant el català, com a fórmula que tothom pogués sentir-se còmode en la nova realitat. En aquesta època, l’independentisme era alimentat per una confluència entre un sentiment de justícia primigeni, de voluntat constructiva d’una realitat millor, i alhora la necessitat de trencar amb un estat postfeudal autoritari, franquista, arnat a la manera de les grolleries de Jiménez Losantos.

La violència de l’1 d’Octubre, la repressió espanyola posterior, i la inconsistència de l’independentisme institucional han estès una amargor profunda. D’una banda, es va produir una decepció amb Espanya. Molts ens havíem sentit formar part d’aquell país, i de cop la brutalitat dels uns, l’aprovació per acció o omissió de la majoria i el silenci còmplice de qui consideràvem els nostres amics va implicar un divorci emocional irreversible. La defecció, d’altra banda, d’una part substancial dels nostres líders, van abocar l’independentisme a un ressentiment que encara dura. Ens va empènyer al fang de la política més bruta. A molts els va arribar a sorprendre l’execrable capteniment de policies, jutges, periodistes, corones, i fins i tot coneguts i saludats, que o bé fabricaven un discurs d’odi en contra nostra, o bé justificaven les pallisses a gent gran, el robatori d’urnes, actes de vandalisme nocturn, intimidacions fatxendes, sortida de l’armari dels falangistoides que coexisteixen entre nosaltres i totes aquelles males arts que només delinqüents i gent amb tendències feixistes pot practicar i justificar.

Tot plegat va implicar algunes terribles lliçons. Com deia Georges Orwell, que no n’hi ha prou amb tenir raó. Que no hem de disposar de grans ideals per crear repúbliques virtuoses. Que, com 

qualsevol altra nació, la divisió política, fruit de finalitats, visions i estratègies divergents resulten la cosa més normal del món, i que no deixen de representar el reflex que el país té i tindrà diversos colors polítics, sensibilitats socials, projectes econòmics i visions de futur. Que, per tant, la independència no va de fer una societat més feminista, o més ecològica, o socialment més justa, o espiritualment més gloriosa, sinó que va d’una cosa més primària: per poder ser, per existir, per sobreviure en una realitat en què cal un estat que sigui teu i et defensi. No és qüestió de ser millor, més pur, més simpàtic o virtuós. Com qualsevol altra nació del món, necessites un estat propi perquè, simplement, hi tens dret.

Dubto que els debats d’aleshores es repetissin en els mateixos termes que fa una dècada. Amb l’experiència recent, crec que molts considerarien una bona idea disposar d’un exèrcit per defensar-se de qui, fins i tot va plantejar envair Portugal el 1974 —i probablement un projecte similar hi figuri entre els documents secrets de l’Estat Major de l’exèrcit, que ja sabem com solen ser els militar espanyols—. Que molts es deuen plantejar la necessitat de fer revenges proporcionades respecte dels repressors dels darrers anys. Que ja no som tan purs ni estarem disposats a censurar els papers a terra. En un període repressiu iniciat molt abans del 2017, ja fa temps que Espanya practica polítiques actives —i també subtils— contra el país, com ara el control, a la pràctica de l’autonomia, la colonització de la corporació de mitjans audiovisuals, la deslocalització de seus d’empreses (i el sabotatge contra qui no s’agenolla contra la llotja del Bernabéu) les agressions lingüístiques, la creació de partits actius contra l’existència del català, o la fabricació en sèrie de fake news que donin a l’opinió pública espanyola les justificacions per creure allò que volen creure.

 

Potser també per això, cada vegada se senten veus que cal resultar més proactiu en la defensa de la llengua i arribar a la conclusió que cal intentar ser menys simpàtics i sí més resolutius. Que el temps dels somriures és finit, i que, com deia Pere Quart, home exiliat pels franquistes i bandejat per l’establishment cultural capelletista del país, hauríem de passar de ser la vache qui rit a “la vaca de la mala llet”. De tot plegat, hem començat a descobrir que no som una nació amb una mena de superioritat ètica i que ens mereixem la sobirania per la nostra perfecció moral, sinó que som un país com els altres, amb els nostres fantasmes familiars, pecats, defectes, imperfeccions i inconsistències. Que no hem de ser independents per ser millors, sinó per “ser”. Perquè oblidem que el dret d’autodeterminació, reconegut internacionalment pels documents i la doctrina de les Nacions Unides serveix per això: no és cap concurs de popularitat, sinó un dret inalienable de totes les nacions a viure en llibertat, de la mateixa manera que cada ésser humà té dret a la vida digna, perquè sí, perquè toca, per un elemental sentit de justícia i llibertat.

Aquestes tristes conclusions, en realitat, constitueixen tota una benedicció. Ens facilita les coses. Ens fa prescindir de la pressió de fer-ho tot molt bé, dels bizantinismes que llastaven les discussions sobre com voldríem ser. Quan veus que no hi ha honor en el teu oponent, descobreixes que les regles resulten més clares. Que quan et diuen que no tens majoria suficient, recordar-los que ells encara en tenen menys, o cap. Quina legitimitat té un Borbó l’únic mèrit del qual consisteix a sortir com a principal beneficiari en el testament d’un assassí en sèrie? Quina legitimitat té un país que reprimeix a milers de persones per exercir un dret reconegut per les Nacions Unides? Quina legitimitat té un país que envia la policia a rebentar unes eleccions i s’inventa delictes inexistents com a fórmula de repressió? Quin sentit té una amnistia quan els únics delictes reals els han comès uniformats i togats?

Una Catalunya independent no serà cap República virtuosa, sinó un Estat propi on poder conviure i dur una existència normal sense la pressió d’algú obsessionat a destruir-te. Això és tot. Ras i curt.

Segona oportunitat 

Per Pere Pugès

PuntAvui

10 de setembre de 2023

A molta gent li pot semblar que no, però anem directes a la repetició d’eleccions. Serà la tercera vegada des de 2015. El cicle de més de 30 anys en les que si un dels dos grans partits no obtenia la majoria absoluta, en tenia prou amb el suport de PNB i/o CiU per formar govern, va tancar-se el 2011.

Entre les eleccions del 2011 i les de 2015 hi va haver canvi de rei, però el fet més rellevant –electoralment parlant– va ser l’esclat del procés independentista a Catalunya i la seva gestió per part del govern Rajoy. El salt de Ciudadanos de la política catalana a l’espanyola va fraccionar l’espai de la dreta i l’aparició de Podemos i les seves adaptacions regionals va fer baixar el vot del PSOE als mínims històrics des de la instauració del règim del 78 i a la desaparició de les successives marques electorals del partit comunista.

El 2015 comença una etapa en la que sembla impossible que es tornin a produir les majories absolutes de PP o PSOE i, per tant, caracteritzada per la necessitat d’establir coalicions per formar govern. Una novetat difícil de pair en un país de blancs o negres, de tot o res. I encara més difícil quan, per formar govern no n’hi ha prou amb aplegar els partits del mateix bloc –dreta o esquerra– i cal recórrer al suport dels partits nacionalistes catalans, bascos i gallecs, la majoria d’ells clarament independentistes.

En aquests darrers anys la suma dels partits nacionalistes catalans i bascos s’ha situat entorn dels 25 diputats, llevat de les eleccions del 10-N de 2019, que va arribar als 32, gràcies sobretot a la forta pujada d’ERC i de Bildu. En les recents eleccions del 23-J, s’ha tornat a la normalitat dels 25, tot i que Bildu ha seguit pujant i, per primera vegada, ha superat el PNB. ERC, que en les eleccions de 2015 havia superat CiU per primera vegada, ara veu com la pèrdua de 8 dels seus anteriors 15 diputats la situen al mateix nivell que Junts, la marca que s’identifica amb l’espai abans ocupat per CiU, que només queda un diputat per sota del seu major registre des de l’inici del procés independentista. És evident que l’abstenció d’una part important de les bases independentistes, xifrada en uns 700.000 vots respecte de les eleccions del 10-N de 2019, ha castigat sobretot ERC, però no només.

Dues repeticions no són suficients per extreure’n conclusions fiables, però n’hi ha tres de significatives:

1. El partit guanyador repeteix victòria

2. Es redueix la diferència de diputats entre blocs (dreta i esquerra)

 

3. El tercer bloc esdevé encara més decisiu

Si aquesta tendència es manté, amb els resultats del 23-J a la mà, la repetició d’eleccions no hauria de fer por ni al PSOE ni als partits del tercer bloc, però hi ha dues circumstàncies que poden modificar aquesta tendència. Per una banda, l’explotació per part de la dreta de les “concessions” fetes pel PSOE als independentistes catalans i, per l’altra, el més que possible augment del nombre de diputats dels independentistes catalans precisament gràcies a les reparacions mínimes arrencades al PSOE a canvi de votar la seva candidata a presidir la mesa del Congrés. Aquest possible augment de diputats independentistes aniria en detriment dels resultats del PSOE a Catalunya, cosa que encara donaria més poder de negociació als partits independentistes, molt probablement liderats per Junts gràcies a la seva més que demostrada capacitat de negociar en aquestes circumstàncies.

Ateses aquestes circumstàncies, el PSOE és el més interessat a no anar a la repetició d’eleccions i, en canvi, Junts és la formació més interessada a repetir-les. I tot està en les seves mans... perquè sembla altament difícil que PP i PSOE es tornin el favor que es van fer després de la primera repetició, abstenint-se un en benefici de l’altre (però que pot passar després de la repetició).

Estem, doncs, davant d’una nova gran oportunitat i, molt probablement, l’última en molts de temps. Ara més que mai toca tenir sentit d’estat i renunciar al benefici propi a favor del projecte nacional. Tot i que, ara per ara, veig Junts molt més disposada a fer-ho, tampoc es pot descartar que sigui ERC qui faci la proposta, encara que sigui per salvar els mobles i evitar una nova davallada.

I la proposta no pot ser altra que una que deixi ben clar que entrem en una etapa de confrontació democràtica entre un estat emergent i un d’incapaç de reformular-se per ser un estat realment plurinacional, amb totes les conseqüències... que són moltes!

Llibertat, Amnistia i...?

Jordi Cabré

El Nacional 

2 setembre 2023

L“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!”, es clamava a les manifestacions del febrer del 1976 a Barcelona, iniciades per l’Assemblea de Catalunya i amb les consegüents càrregues policials. El lema també encapçalaria la manifestació de l’11 de setembre del 1977, la del milió. La resposta de l’Estat fou treure un Decret de juliol del 76 que indultava delictes i faltes “d'intencionalitat política i opinió que no haguessin posat en perill la vida de ningú”, així com una posterior Llei del 77 que incloïa una amnistia total per a “tots els fets i delictes d'intencionalitat política” ocorreguts entre el 18 de juliol del 1936 i el 15 de desembre del 1976. És a dir, que incloïa crims contra la humanitat comesos durant la dictadura. Aquest escàndol va continuar fins al 2009, quan el Comitè de Drets Humans encara va demanar a Espanya que considerés la derogació d’aquesta llei, i l’Estat va respondre, més o menys, que és que ara no li anava bé derogar res.

Bé, i va respondre una altra cosa: que la Llei d'Amnistia va ser una demanda de tota l’oposició al franquisme i que va contribuir a la transició a la democràcia. Aquesta és la clau, penso: una amnistia ara constata dos factors fonamentals a considerar. El primer, que a Espanya encara s’empresona gent per motius polítics i que, per tant, no ha canviat gran cosa des del 1976, en termes de vulnerar els drets humans quan la gent es mobilitza amb capacitat per a fer trontollar l’estabilitat del règim. Convé no oblidar mai aquest primer element: Espanya ha fracassat com a projecte. I el segon, que tota amnistia general, que pot contenir elements considerats injustos per molta gent a banda i banda, pot trobar un cert element de justificació si va acompanyada d’un veritable canvi de règim. No s’hi hauria valgut, l’any 76, fer una amnistia general i no obtenir també la llibertat i l’Estatut d’Autonomia. No hauria tingut cap sentit, ni jurídic ni polític. Per això convé preguntar-se avui: quines són les reivindicacions de “llibertat” i d’“Estatut d’Autonomia” equivalents l’any 2023?

És per això que cal un reconeixement de l’autodeterminació. Cal el reconeixement de l’1 d’octubre i/o el reconeixement del dret a marxar, establint els mecanismes necessaris per fer-ho, és a dir, blindant la sobirania de Catalunya. La “pau” del 1976 va durar 40 anys, però la que es pretén construir ara, el “nou ordre”, no pot ignorar el que va succeir l’1 d’octubre, ni en les manifestacions anteriors, ni l’aplicació del 155, ni

l’empresonament i exili de tot un govern, ni la persecució a tanta altra gent. No ho pot ignorar, i molt menys si es pretén (diuen) incloure policies i jutges en una suposada amnistia. Per tant, el debat ja no pot versar ni sobre autonomia, ni sobre l’increment de l’autogovern, ni sobre el reconeixement de cap “nació cultural” (que em temo que és cap a on el PSOE ens vol encaminar). No: tothom ha de saber que no hi haurà “pau”, o començament de resolució del tema, si no es reconeix la sobirania de Catalunya per poder quedar-se o per marxar. Una altra cosa és que se li ofereixin diverses condicions per preferir quedar-se, de moment, en un últim intent de reformar l’Estat cap a una veritable corona (o república) de pobles amb un ampli autogovern. És a dir, una altra cosa és que ens proposin esdevenir una mena d'Euskadi, amb un fort blindatge competencial i de finançament, i que de moment ens estigui bé. Avanço que a mi això només em podria servir si pogués comptar amb un DNI i passaport català, però no veig Espanya capaç ni tan sols d’entendre aquest concepte (que és la clau de tot estat “plurinacional”). Per tant, hi torno: res que no sigui deixar ben clara la porta de sortida ni ens servirà als votants, ni servirà a Catalunya, ni tampoc en el fons haurà servit de res a Espanya. Això, si pensem a llarg termini.

Pensant a curt, és a dir, sobre on som: doncs que no s’està negociant res, sinó mirant si es pot començar a negociar alguna cosa. És a dir, encara som a Saint-Martin-Le-Beau. Tarradellas no va voler tornar fins que no li garantissin el restabliment de la Generalitat, que es va produir fins i tot abans de l’aprovació de la Constitució espanyola. Puigdemont ha de rumiar quina és la seva condició, pensant en un reconeixement de la sobirania de Catalunya previ a qualsevol hipotètic canvi de règim espanyol. I avisar del següent: aquesta sobirania, amb el consentiment d’Espanya o sense, s’acabarà exercint igualment. No tenim cap problema en tornar-ho a demostrar.-ho millor.

o altres amb una part del tercer bloc, sovint ha permès tenir el suport parlamentari suficient per formar govern.

5. La força parlamentària del tercer bloc mai serà suficient per modificar la posició dels dos grans partits del règim del 78.

6. Amb l’aparició de l’independentisme català, el mapa polític espanyol s’ha mogut més del que ho havia fet en els trenta anys anteriors. PP i PSOE han hagut de compartir espai amb altres forces i els nacionalistes perifèrics s’han convertit, sovint, en decisoris per formar govern.

7. Les dues principals forces independentistes catalanes han centrat la seva lluita en ser hegemòniques dins el moviment.

Si mantenim la voluntat de seguir construint la nació catalana com l’únic camí possible per garantir la supervivència dels trets característics del nostre poble, per viure amb dignitat i amb el nivell de benestar social que ens mereixem pel nostre esforç, només queden dos camins:

a) Deixar-ho córrer o, el que és el mateix, seguir participant en el marc constitucional vigent i tornar a posar la independència com un objectiu de futur, ara per ara inabastable.

b) Crear les condicions adequades per canviar les regles de joc, debilitant al màxim el marc constitucional vigent.

Ambdues visions representen interpretacions oposades a l’hora de llegir la mateixa realitat. La primera seria pròpia de mentalitats conservadores –de dretes o d’esquerra, segons la vella manera de classificar-nos políticament–. La segona ho seria de mentalitats progressistes o amb voluntat transformadora (tampoc es poc associar exclusivament a les velles dretes o esquerres).

Si d’una mateixa realitat es pot arribar a dues interpretacions oposades, temo que és un error pretendre parlar de principi de realitat. Canviem de xip mental d’una vegada i entrem, definitivament, en el segle XXI i a la política que ens cal per transformar una realitat que ens porta, directament, a la submissió personal i nacional.

El principi de realitat 

Per Pere Pugès

PuntAvui

27 d'agost de 2023

Es pot parlar del principi de realitat, en política? I si ho fem, estem parlant d’un principi ètic, moral, jurídic, o exactament de què parlem?

Per mi, que vull seguir creient que la política sense ètica deixa de ser política per passar a ser un instrument d’un grup o d’un individu que busca el propi benefici, voldria creure que el principi de realitat és, en primer lloc, un principi ètic, una regla de caràcter universal que serveix com a paràmetre per orientar la conducta dels éssers humans. Però hi ha una única manera de llegir i interpretar la realitat?

Saber llegir la realitat i, sobretot, interpretar-la adequadament, és bàsic. I ho és en política i en qualsevol activitat humana que busqui el benefici, personal o col·lectiu, material o espiritual. El principi de realitat, aplicat a la política, és un fet recent. En general, s’aplica en psicologia en oposició al principi de plaer. Sense entrar-hi en profunditat, ambdós principis busquen la satisfacció de l’individu, de forma més immediata o de forma més duradora, més estable, encara que sigui una satisfacció ajornada.

Quan érem joves i –erròniament– ens preníem el marxisme com una espècie de catecisme, vàrem aprendre que calia fer una acurada anàlisi de la realitat per bastir una estratègia política que tingués possibilitat de reeixir. Potser ara, alguns han manllevat el principi de realitat de la psicoanàlisi i l’apliquen a la política. Al capdavall, tant és com li vulguem dir a la cosa, el que cal és que sapiguem interpretar la realitat de la que partim si la volem transformar. En aquest punt, és necessari que introduïm un altre concepte bàsic: la correlació de forces, entre els que defensen un canvi i els que s’hi oposen. Forma part de l’anàlisi de la realitat (que no del principi).

Intentem, ara, fer una descripció sintètica dels principals elements que conformen la realitat –objectiva– en el conflicte entre Catalunya i Espanya:

1. El règim del 78 ha demostrat, ja fa temps, que no és el marc adequat per seguir avançant en la construcció nacional de Catalunya.

2. Des de fa més de 40 anys, els dos grans valedors del règim s’alternen en el govern i són les corretges de transmissió dels poders de l’Estat.

3. El camí de la modificació de la Constitució per incloure el dret d’autodeterminació és inviable. Necessita l’acord entre el PP i el PSOE.

4. Durant els 45 anys de vida d’aquest règim, s’han configurat tres blocs estables: dreta, esquerra i “nacionalistes perifèrics”. L’acord d’uns

 

Sentit d’estat

Pere Pugès

PuntAvui 

13 d'agost 2023

Ja són més de deu anys de procés independentista i el sentit d’estat ha aparegut en comptades ocasions. Sembla el menys comú dels sentits entre la classe política, com el sentit comú és el menys comú dels sentits entre la majoria de la gent.

Després dels resultats electorals del 23-J, els partits independentistes tenen una gran oportunitat per ressituar-se en la posició que mai haurien hagut d’abandonar. No vam arribar a l’1-O per deixar-ho estar o per només pressionar l’Estat espanyol ni per refer el discurs presentant-ho com un pas necessari en una llarga lluita per l’alliberament nacional. Les oportunitats cal saber aprofitar-les. L’estratègia independentista passava per crear les condicions adequades per desbordar l’Estat espanyol i fer-ho de la manera més ràpida possible. Això ens va portar al 9-N (2014) com a pas previ i imprescindible per celebrar unes eleccions plebiscitàries tres mesos després i rematar la jugada, sense deixar temps a l’enemic per situar-se adequadament en el camp de batalla. El president Mas va tenir sentit d’estat. El president d’Esquerra, no. El sentit comú havia de portar-nos a fer costat a la persona que havia sabut interpretar la transcendència del moment i, en canvi, va ser defenestrat sense contemplacions.

Després vam entrar en temps de pròrroga. Va aparèixer en escena un quasi desconegut en l’escena política catalana i, almenys de portes enfora, tot semblava anar com una seda fins que el nou president va començar a guanyar confiança en si mateix i popularitat entre les bases del moviment. Va saber protegir-se dels dimonis interiors i va encarregar la responsabilitat d’organitzar l’1-O precisament a qui més havia fet per fer caure el president Mas. La celebració del referèndum va ser un èxit, ateses les circumstàncies prèvies i la violència d’estat del mateix dia. Mentre una part de l’estat major del procés defensava, el migdia del mateix dia 1-O, que ja es podia desconvocar el referèndum perquè l’objectiu ja s’havia acomplert, una altra part –amb el president Puigdemont al capdavant– defensava que calia arribar fins al final. Per als primers, l’objectiu era pressionar l’Estat espanyol i amb les càrregues policials i les reaccions internacionals que s’estaven produint ja n’hi havia prou. Uns i altres, però, sabien que no estaven preparats per arribar fins al final, especialment si –com estava passant– l’Estat espanyol emprava la força per impedir-ho. Era una lluita desigual entre els qui tenien sentit d’estat, posant la seva imatge

internacional en perill però mantenint el seu poder sobre Catalunya, i els qui –sense sentit d’estat– només havien pensat en la negociació com a única via de sortida.

Arriben les eleccions espanyoles del 2019 i mentre que a uns només se’ls acut continuar negociant en una taula de diàleg que, quatre anys després, només ha portat a l’indult dels presos polítics d’alt nivell, els altres maldaven per recompondre un partit estructurat en tendències però amb importants desavinences sobre l’estratègia a seguir per fer valer l’1-O. I així hem arribat a les eleccions del 23-J i a la possible repetició d’eleccions, un escenari que, des del 2015, s’ha produït dues vegades.

La tercera serà la bona? ERC ha mantingut, en la línia impulsada per Otegi, la seva intenció de donar suport al líder del PSOE. No han sabut gestionar el tempo. De retruc, Junts s’ha trobat amb tots els trumfos a la seva mà.

Tenir sentit d’estat, en aquesta situació, vol dir molt més que posar un preu alt al PSOE per ajudar a investir president el seu candidat. El màxim interès del moviment independentista no pot ser cap altre que debilitar l’estat opressor i posar el règim del 78 contra les cordes. L’amnistia, la petició de disculpes al poble català pel comportament de les forces repressives l’1-O i el reconeixement del dret d’autodeterminació són un preu just. Massa alt per als defensors del règim, segur, però mínim per al moviment independentista.

Tot això portarà, sens dubte, a la repetició d’eleccions, una i potser més vegades. Acabarà portant, per sentit d’estat, a un pacte PSOE-PP i a la reforma de la llei electoral per impedir que els nacionalistes bascos i catalans puguin tenir el pes que tenen ara. No ho dubtem i preparem-nos per a aquest nou escenari de conflicte obert entre Espanya, Euskadi i Catalunya. Un escenari que ha de portar el règim del 78 a començar el compte enrere per implosionar. Un nou escenari que revifarà el moviment independentista i ha de facilitar que ERC estigui al costat bo de la història. Serà la nova gran oportunitat que, aquesta vegada sí, haurem de saber aprofitar.

¿Y si el problema fuera Madrid? 

Per Iñaki Anasagasti

sin permiso

29 de maig de 2023

¿Y si el problema no fuera ni Catalunya ni España? ¿Y si el problema fuera Madrid? No Madrid como ciudad, ni como conjunto. Madrid como lugar donde una pequeña élite improductiva siente peligrar sus privilegios. La casa real, el corpus político, la ingente cantidad de funcionarios de alto rango, la cúpula militar, los miembros de los consejos asesores de las mayores compañías del país, la plana mayor de la judicatura superior, conferencias episcopales, cortesanos mediadores e intermediarios con el poder, etc, etc, etc.

Es una masa poblacional que no produce absolutamente nada, pero en cambio precisa de unos recursos enormes. Ese grupo, que es reducido comparativamente, acumula una gran cantidad de poder y de capital. Antaño, para sufragar los gastos de esa aristocracia indolente existían los diezmos, hoy los impuestos.

Porque la primera necesidad de ese grupo es su propia subsistencia. Esa élite es la que ha vivido y vive en una realidad paralela, donde las crisis son poco menos que fenómenos meteorológicos y donde Madrid es principio y fin de aquello que ellos entienden como España. Infraestructuras radiales, sobre estructuras alrededor de la capital que deben ser rescatadas, ejes del Atlántico o del Mediterráneo que deben pasar por Atocha, son muestras de lo que digo. No conciben un modelo territorial que no rodee la Puerta del Sol, pero además han sido incapaces de generar un proyecto de Estado que aglutine a lo que ellos llaman la periferia que cada vez más, es aquello más allá de la M-30.

El único objetivo común que han sido capaces de enhebrar es el odio hacía lo que ellos llaman los nacionalismos periféricos. Eso si que lo han ejercido con maestría. La excusa ha sido que quieren romper España pero en realidad es el miedo a su propia subsistencia. Para un habitante de buena parte del país es más dañino el mantenimiento de esas estructuras improductivas que la posibilidad de que el estado se fragmente. 

Peroeso se ha ocultado de forma brillante. En realidad hay capas sociales de esas periferias que han colaborado profusamente con esa

élite, para conseguir su parte del pastel. Buena parte de la actual parálisis del procès de debe a que está en manos de esas élites locales colaboracionistas con el núcleo improductivo de la aristocracia (por llamarla de alguna forma). 

Llevo tiempo pensando que si conseguimos desarticular ese palco del Bernabeu, con sus sucedáneos locales, seremos capaces de articular un espacio habitable. Si no es así, la única opción es huir. Cuando se habla de federalismo, que ha sido mi opción durante muchos años, se ignora esa realidad. Sin el desmantelamiento de la élite improductiva alrededor de la villa y corte, no es posible un cambio de modelo territorial. Y creo que incluso para los indepes debería ser una lucha prioritaria. La izquierda estatal debería darse cuenta que con la lacra de todos esos vividores, es IMPOSIBLE, cualquier avance. 

Hoy por hoy, me parece que una buena herramienta de producir ese cambio y de expulsar a esa élite extractiva que vive del resto, es el proceso de independencia, no por ninguna cuestión identitaria simplemente porque España, con su actual modelo de epicentro único, no sobrevive sin Catalunya, de ahí su resistencia.

Si el 20% del PIB estatal desaparece Espanya tendrá que cambiar de modelo de gestión, si o si. Eso sin olvidar que no podemos dejar el proceso en manos de los colaboracionistas que siempre han sido lacayos advenedizos de ese núcleo. 

Creo que España estará más cerca del federalismo con un cisma independentista que sin él. Pero si alguien me convence de que hay un proyecto para acabar con esa élite extractiva, improductiva e hipercentralista, me alisto ya mismo.

Que no torni el victimisme!

Salvador Cardús

Ara 

23 abril 2023

L’independentisme, a finals del 2006 i sobretot els anys següents, va abandonar la fase reactiva –la del “cap agressió sense resposta”– i en va encetar una d’afirmativa, la del “tenim dret a decidir”. Això explica què el va portar a un creixement tan ràpid com inesperat, fins al 2017. Col·lectivament, es va anar substituint allò de “ja m’agradaria, però és impossible” per sentències inspiradores, com aquella de Ghandi: “Primer t’ignoren, després s’enriuen, després et combaten i llavors guanyes”. I, a poc a poc, es va abandonar el victimisme que durant anys havia abocat a la resignació, i es va anar guanyant una autoconfiança que transmetia esperit de victòria.

Tot això es va malbaratar la malaguanyada tardor de 2017, just quan la combinació d’una heroica voluntat política i una brutal repressió ens havien donat una força incalculable que havia espantat el mateix estat espanyol i ens havia fet visibles al món. Tota la repressió que ha vingut després és proporcional a la por que va tenir l’Estat de perdre la batalla, i al propòsit que no tornés a passar mai més. Va ser el temor a una intervenció militar amb sang i la incomprensible manca de resistència al tancament del Parlament i del Govern, juntament amb l’acceptació resignada d’una convocatòria d’eleccions feta a mida de l’adversari, el que explica la posterior derrota.

Pot ser que hi hagi qui trobi que l’entusiasme amb què es van viure –que jo vaig viure– aquells anys i que ens van portar a tenir i escampar l’esperança en un objectiu que finalment no es va complir, responia a una voluntat d’engany conscient, de faltar a la veritat. Si això li serveix per emmascarar la naturalesa autoritària de la força que va fer fracassar aquella pulsió radicalment democràtica i per justificar el clima de repressió posterior, ja s’ho farà. L’autoengany és un mecanisme molt útil per tranquil·litzar consciències.

Cal confiar que una renovació a fons dels lideratges, quan sigui que es produeixi, acabarà amb els ressentiments i els ajustaments de comptes que ara fan tan agre el debat polític

Tanmateix, més enllà de l’habitual autoflagel·lació i el llepar-se les ferides, ara sense tanta pressa perquè no hi ha res a l’horitzó que la justifiqui, el que cal és pensar com es pot sortir

d’aquest temps de guaret en què ens han –i ens hem– embardissat. I, molt particularment, cal imaginar com se’n pot sortir per no tornar a caure en aquelles lògiques reactives que, en lloc de convidar la gent a afegir-s’hi, fan que en fugin. La gràcia de la Via Catalana va ser que no sabíem qui teníem al costat. En canvi, ara, a les darreres mobilitzacions independentistes, ja tornes a conèixer o tenir vist tothom.

Tampoc no seria intel·ligent imaginar que tornar a la consciència de víctima agredida –per la repressió, per l’espoli fiscal, pel genocidi lingüístic...– servirà per tornar a mobilitzar un independentisme ara abocat a una profunda crisi, no pas de convicció sobre el que voldria, sinó de confiança en la seva pròpia capacitat per aconseguir-ho. Ara vivim una etapa gandhiana, però en direcció contrària: ens han combatut, ara s’enriuen i finalment ens ignoraran.

S’ha de fer possible, doncs, la consciència de l’abús polític sense alimentar un victimisme que, en lloc d’empènyer, descoratja. Denunciar l’Estat sense caure en un antiespanyolisme que ja sabem que provoca tants recels entre catalans. Cal confiar que una renovació a fons dels lideratges, quan sigui que es produeixi, acabarà amb els ressentiments i els ajustaments de comptes que ara fan tan agre el debat polític.

Jo crec que tot això és possible. Però també penso que no es tornarà a activar per generació espontània, com va passar a partir de la tardor de 2006. Primer, perquè la desfeta de l’independentisme encara no ha tocat fons. Segon, perquè l’estat espanyol ara ja està molt més alerta a qualsevol senyal de reviscolada. I tercer, perquè no hi ha gaires indicis que l’independentisme s’estigui fent les preguntes que toquen. Ho tornarem a fer, però ara caldrà preparar-ho millor.

Un 'reset' per a l'independentisme Per Ferran Requejo

Ara

7 abril 2023

Sembla clar que el moviment independentista de Catalunya necessita un canvi efectiu, un reset, de la seva estratègia, organització, aliances i lideratges, per tal que recuperi el seu protagonisme, projecte i força. Quan l’acció dins de l’Estat per rebre reconeixement nacional i un autogovern digne s’ha revelat inútil de forma reiterada, els escenaris fonamentals són Europa i l’interior del país.

El component europeu. El moviment independentista de Catalunya està col·laborant a construir Europa. Es tracta del primer cas d’un secessionisme pacífic sobre el qual s’han de pronunciar els tribunals de la Unió Europea (UE). Plantejar casos judicials relacionats amb un procés de secessió en un estat membre de la UE no té precedents als tribunals europeus. El cas escocès de l’any 2014 (referèndum de secessió), quan el Regne Unit era membre de la Unió, no va arribar a les institucions europees perquè va ser tractat de manera civilitzada i democràtica dins de les institucions de l’estat.

De fet, són els tribunals de la UE (TJUE) i d’alguns estats europeus els que estan tractant el cas de Catalunya des de criteris liberal-democràtics més actualitzats. Ho estan fent molt més que la Comissió, el Consell o el Parlament Europeu. En termes d’evolució de la qualitat democràtica, el poder judicial europeu va clarament per davant dels poders executiu i legislatiu (i a una distància sideral de la cúpula judicial espanyola).

El tema de fons avança, naturalment, amb la parsimònia jurídica de les resolucions cas per cas. El tribunal de Luxemburg es va pronunciant sobre les vulneracions de l’estat de dret en un membre de la Unió on una minoria nacional qüestiona, per mitjans pacífics, la unitat territorial d’un estat que vulnera drets i llibertats de ciutadans europeus (un recull d'una part, però informatiu d’aquestes vulneracions, a Estatdedret.cat). Un estat que incompleix sistemàticament el requisit d’imparcialitat dels tribunals. En aquest sentit, resulten també molt rellevants els informes i posicionaments del Consell d’Europa, del Tribunal Europeu de Drets Humans i dels tribunals d’alguns estats (Alemanya/Schleswig-Holstein, Bèlgica, Regne Unit / Escòcia) sobre les deficiències liberal-democràtiques de l’estat espanyol. Es tracta de posicionaments que han estat l’element clau per a la reforma del Codi Penal espanyol i la supressió del delicte de sedició.

 

Cal forçar el pronunciament del tribunals europeus i tornar a la lògica del moviment independentista estructurat inicialment des de la ciutadania i l’àmbit civil 

Sense el Procés de Catalunya, no s’hauria produït cap d’aquests pronunciaments i reformes legals. Aquest és, de moment, el llegat polític i jurídic més important dels fets d’octubre del 2017. Les decisions del TJUE tenen i tindran efectes per la legitimitat i la legalitat tant del moviment secessionista català com

de la mateixa Unió Europea, una organització política en constant construcció.

El component de país. Cal que Catalunya recuperi l’autoestima vinculada a tres orgulls avui ferits: l’orgull de país, l’orgull de govern i l’orgull del moviment per la independència. Cal recordar que l’èxit dels primers anys del Procés va partir d’iniciatives ciutadanes i de la societat civil organitzada, més que de les institucions i partits. Va ser un moviment que es va gestar en les mobilitzacions dels primers anys del segle XXI (infraestructures, dret a decidir) i que es va accelerar amb la laminació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional (2010). En una primera fase va ser un moviment bottom-up. Fins i tot partits independentistes veien amb recel un moviment que no controlaven i que maldaven per dirigir, sense èxit. Posteriorment, el protagonisme es va cedir als partits, cosa que els va provocar importants canvis interns. Les coses es van anar fent raonablement bé en termes d’eficiència política fins al referèndum de l’any 2017.

En el moment actual, caldria recuperar la lògica bottom-up del moviment independentista. El seu punt més fort segueix estant en la ciutadania. Per fer-ho cal girar-se cap al sòlid associacionisme de què disposa el país (col·legis professionals, entitats de recerca, organitzacions empresarials i sindicals, tercer sector, entitats feministes, ateneus, àmbits esportius i de lleure...), així com cap a la transversalitat i acció conjunta de les organitzacions civils. En canvi, crec que seria un greu error que algunes d’aquestes últimes volguessin fer el paper institucional dels partits (eleccions, etc.). No és aquesta la seva funció ni és allò per què estan concebudes i ben preparades. Els partits són una part necessària, però no són el tot, ni necessàriament la part més decisiva.

L’estat espanyol mostra cada dia la seva inadequació com a marc polític pel progrés socioeconòmic, polític i cultural de la ciutadania de Catalunya. Forçar el pronunciament dels tribunals europeus –factor d’una construcció europea més federal que intergovernamental– i tornar a la lògica del moviment independentista pensat i estructurat inicialment des de la ciutadania i l’àmbit civil crec que constitueixen dos components principals per a la reemergència exitosa de l’independentisme a Catalunya.

El més important és el país, els seus ciutadans i el seu futur. Les properes generacions esperen.

Sobre conferències nacionals

Per MIQUEL SELLARÉS I PERE PUGÈS

El PuntAvui 

24 març 2023

Els dies 11 i 12 d’aquest mes es va celebrar la Conferència Nacional del Moviment civil independentista, convocada i organitzada per l’ANC. El seu desenvolupament, les primeres conclusions presentades en l’acte de cloenda i, sobretot, la proposta de continuïtat amb la futura convocatòria del Pacte Nacional del Moviment civil independentista, ha ajudat a clarificar el panorama i esvair la confusió que s’havia creat el passat 1 d’octubre, amb la convocatòria simultània de dues conferències nacionals, una per part de la presidenta de l’ANC, que va agafar per sorpresa el Secretariat Nacional de la mateixa ANC i l’altra per part de l’MxI, el mateix Moviment per la Independència que ja havia convocat la primera Conferència Nacional per l’Estat propi, celebrada el 30 d’abril de 2011 i a partir de la qual va néixer la pròpia ANC i es va fer públic el primer Full de ruta del moviment, que va convertir-se en el guió seguit fins el 9N de 2014.

Estem en una situació molt diferent a la de 12 anys enrere. Hem passat d’un suport que no arribava al 15% de l’electorat a situar-se entorn del 50% en les eleccions autonòmiques celebrades a partir del 2015. Hem passat d’una etapa amb una dinàmica positiva a una de depressiva, motivada sobretot pels errors i enfrontaments interns dels principals actors del procés independentista. Des que la societat civil, l’autèntica protagonista del procés, va cedir el protagonisme als partits perquè calia que les institucions del país fessin la seva feina, el procés va quedar interromput sobtadament, però no totes les culpes són dels partits. Diguem-ho clar. Algun dia haurem de parlar del que havia de fer l’ANC des de la mateixa nit del 27-O i no ho va fer. Una renúncia que està en la base dels problemes que l’estan portant a la progressiva pèrdua del lideratge que havia tingut.

En aquests 12 anys, el mapa polític català ha canviat radicalment i la societat catalana encara més, però alguns dels mals que ens afectaven es mantenen ben vius. El fraccionament i l’enfrontament al si del moviment, en els fronts polític i social, estan portant-nos cap al desprestigi i, per extensió, cap a una situació totalment contrària a la que hem viscut des del 2009 fins al 2017, en la que l’independentisme era vist com la proposta positiva, guanyadora, que ho arrossegava tot i permetia dibuixar un futur esperançador. L’estratègia de l’Estat espanyol no és aliena a aquest canvi, més aviat al contrari, però la seva reacció era més que previsible.

Tot plegat ens porta a fer un replantejament estratègic en profunditat. I no el pot fer només una part del moviment ni es pot fer de dalt a baix. Estem en una situació, en què l’hegemonia política necessària només es construirà des de l’hegemonia social i una i l’altra precisen de grans acords entre els principals actors en els dos camps. Les experiències viscudes des que el procés d’independència es va posar en marxa són el resultat d’experiències 

anteriors molt semblants i, probablement, formen part del nostre ADN col·lectiu. Les lliçons que en podem extreure les podem resumir en cinc punts:1. Només hi ha unitat estratègica i un programa o full de ruta comú quan la pressió de baix a dalt, de la base a les cúpules de partits i entitats, és tan forta que ningú s’atreveix a anar a contracorrent.

2. Els acords per dalt només s’han produït com a fruit d’aquesta pressió i, en general, han estat acords de mínims que, en la pràctica, han rebaixat les propostes sorgides des de la base del moviment.

3. La repressió de l’Estat espanyol, la que hi ha hagut i la que vindrà, ha pres i prendrà formes molt diverses i només la mobilització permanent i la capacitat de resistència poden fer-hi front i convertir-la en una arma llancívola contra el repressor.

4. La independència nacional és una lluita per l’alliberament social i personal, que només es produirà si el conjunt de la ciutadania l’assumeix com l’única via possible per al seu progrés col·lectiu i personal.

5. Aquest procés d’alliberament és una autèntica revolució que té com a objectiu capgirar el poder establert i democratitzar-lo realment. Com a tal, necessita un moviment social organitzat del que en surtin tots els instruments necessaris per aconseguir la instauració de la República Catalana, la punta de llança dels canvis que s’han de produir a escala global.

Han passat quasi 12 anys des d’aquella Conferència que va fer d’aglutinador de tot el moviment independentista i de catalitzador per fer-hi confluir bona part del nacionalisme històric i del sobiranisme acabat de néixer com a tal. Malauradament, l’ANC ja no és aquella entitat capaç de pressionar de baix a dalt i canalitzar la força de la gent. Cal abandonar el triomfalisme que desprenen els comunicats de l’entitat i posar en marxa un procés d’autocrítica capaç d’arribar a les assembles de base, les que encara estan actives i les moltes que ja no ho estan. Potser el Pacte Nacional que l’ANC proposa sigui l’instrument per refer la mínima unitat d’acció amb Òmnium i altres organitzacions de la societat civil, però per donar el tret de sortida de la segona etapa del procés d’independència cal que aquest gran acord també abraci els partits i el Consell de la República. És per això que ara toca activar la fase decisiva de la segona Conferència Nacional per l’Estat propi, on la gent, la gent independentista, interpel·lem totes les organitzacions polítiques i socials del nostre país de dins i de fora, i tornem a marcar el camí a seguir.

La cruïlla de l’ANC 

Per MIQUEL SELLARÉS I PERE PUGÈS

El PuntAvui 

10 març 2023

Aquest cap de setmana, l’ANC enfronta una situació que pot ser transcendental per al seu futur. Dos dies abans de començar la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista només en coneixem la data, lloc, els títols de les ponències i, des de fa pocs dies, el nom dels ponents. Tot sembla indicar que es tractarà d’unes sessions de treball centrades en definir l’estratègia del moviment civil i no tant en el replantejament del paper de l’entitat en aquesta segona etapa del procés i en la reconfiguració de la seva estructura organitzativa. La crisi interna viscuda des de pocs mesos després de la constitució de l’actual Secretariat Nacional faria aconsellable que abans de llençar-se a estructurar el conjunt del moviment civil, l’ANC faci un balanç rigorós de quina és la seva força i estat d’ànim reals i, sobretot, recuperi el debat intern com a eina de revitalització de la pròpia organització.

Sembla que el contingut de les ponències serà conegut pels assistents en la sessió matinal dedicada a les entitats inscrites. La proposta de treball és que l’endemà ja es puguin fer públiques les conclusions que permetin posar en marxa un gran Pacte del Moviment Civil independentista. Tal com s’ha plantejat, aquesta no sembla la millor manera de començar una Conferència amb aquestes pretensions. Pot ser vista com una fugida endavant per tapar les pròpies debilitats i, en tot cas, per dinamitzar la vida interna de dalt a baix, just a l’inrevés del que hauria de fer una organització assembleària.

L’objectiu d’aquesta Conferència és lloable i necessari, però tal com estan les coses, el sol fet que estigui organitzada únicament per una de les entitats del moviment civil, que es parteixi del supòsit que el conjunt del moviment independentista només es posarà en marxa per la pressió del braç civil i que aquesta pressió s’ha de portar al límit entrant, si cal, en confrontació amb el braç polític i en el terreny electoral, pot ser una jugada mestra o pot portar l’ANC cap al desastre absolut.

El moviment independentista va prendre volada, ara fa més de dotze anys, per l’impuls del braç civil però no ho va fer ni al marge del braç polític ni per enfrontar-s’hi. De forma ben gràfica, la manifestació de l’11-S del 2012 va mostrar-nos unes primeres files, darrera la pancarta, farcida de representants polítics i de les principals entitats del país. Darrera, hi havia més d’un milió de persones empenyent, però també vigilant que ningú dels de davant girés cua. I això va passar fins al 27-O de 2017, quan la gent esperava unes instruccions que no van arribar mai. Això justifica la desconfiança, però no l’enfrontament.

Han passat més de 5 anys des de llavors. No hi ha una estratègia comuna. De fet, s’ensumen algunes estratègies parcials i poca cosa més. Calen estratègies complementàries i

compartides. Si cal, i caldrà, convé acordar les divergències i fins on portar els enfrontaments interns en el moviment. Convé despistar l’adversari però mai els companys. Convé recordar que la nostra força és la gent i la nostra gent no és un ramat de xais. La nostra gent té capacitat de raonar, de prendre decisions i, quan cal, de plantar-se davant de decisions errònies. En aquesta lluita, tots som voluntaris i als voluntaris se’ls convenç, se’ls fa còmplices, però quan algú els confon amb un exèrcit de soldats a sou, els voluntaris deixen sol el general i els seus oficials. Sembla que algú encara no ho ha entès. 

Fins al 2017, l’ANC era formada per un estol enorme de voluntaris. Algú els va enganyar o els va prendre per peons sense vida pròpia. Avui, i potser des de llavors, l’ANC ha anat abandonant el seu esperit, uns per desànim i altres per un excés de protagonisme de curta volada, fins arribar a un estadi on el Comitè Permanent actua com si fos l’executiva d’un partit, el Secretariat Nacional tendeix a ser el Consell Nacional o el Comitè Central descafeïnat i, en conseqüència, les bases deserten. El cor d’aquesta gent és a l’ANC i compleixen amb els mínims, però es van convertint en espectadores que, al final, només els queda el dret de deixar de pagar pel trist espectacle que se’ls ofereix.

La direcció de l’ANC fa temps que ha decidit mirar cap a un altra banda i enlloc de fer valdre el millor actiu que té, la gent, ha anat muntant un aparell burocratitzat que li permet mantenir viu l’espectacle, però es mostra incapaç de renovar-lo, d’adaptar-lo a les noves exigències. Per aquest camí, s’acaba la funció i caldrà escriure una nova obra i, com a molt, reciclar alguns dels components. Per sort, la gent hi és i vol tornar a ser-ne la protagonista principal.

Tant de bo que la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista –tot i els dèficits organitzatius– sigui molt exitosa i no un espectacle efímer. Tant de bo que aconseguís l’objectiu de constituir un Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència. Tant de bo que els grans canvis que necessita el moviment independentista comencin dins l’ANC, trencant la dinàmica negativa dels darrers anys i tornant a ser l’entitat oberta i aglutinadora de totes les sensibilitats del moviment. Potser diumenge començarem a saber si tot això és possible.

Ahir va ser un dels dies més importants del procés cap a la independència

Per VICENT PARTAL

VilaWeb 

31 gener 2023

M’atrevesc a dir que ahir va ser un dels dies més importants del procés independentista de Catalunya. Perquè la decisió feta pública pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea ho capgira tot i obre una via cap a la república independent, impossible de discutir i gairebé impossible de frenar per part d’Espanya.

Això és així perquè la sentència solemnitza de manera implícita que els catalans som “un grup objectivament identificable de persones”, que podem tenir amenaçada la nostra existència per un tractament desigual dins l’estat espanyol. I és basant-se en aquesta definició que el TJUE dóna eines als tribunals europeus per a encarar-se a la persecució de la minoria nacional catalana, fins a l’extrem de definir –en el famós paràgraf 100– la il·legalitat del judici del procés. El castell de cartes organitzat per les autoritats espanyoles ha començat a caure, doncs, i obre una gran oportunitat per a la nostra nació a curt termini.

Ha costat cinc anys llargs que el dòmino arribàs a fer caure aquesta fitxa tan transcendental. Segurament no hi havia cap més camí, ni cap de més curt ni cap de menys complicat i exigent. Ha estat molt llarg i esgotador, però peça a peça avui podem apreciar com el litigi jurídic estratègic davant els tribunals europeus i davant l’ONU ha posat la bastida teòrica que justifica el salt endavant fet pel tribunal. Els juristes i advocats que han treballat incansablement aquests anys han aconseguit finalment de capgirar la truita i ara ja no és Catalunya que ha d’explicar per què vol la independència. Ara és Espanya que ha d’explicar com és que es comporta amb els catalans com es comporta, de manera discriminatòria respecte dels “altres espanyols” i, per tant, inacceptable en el marc europeu on som.

L’advertiment del tribunal és molt precís. Fins ara els tribunals podien oposar-se a la persecució de persones individuals tan sols fonamentant-se en fallides sistèmiques com les que hi ha a Polònia, Hongria i Romania. Però d’avui endavant els tribunals han d’oposar-se també a la persecució d’individus si “un grup objectivament identificable” d’aquests, tot i viure en un estat funcionalment democràtic, no té respectats els seus drets en peu d’igualtat. I una democràcia ètnica, que aquest és el concepte que defineix això que és Espanya, implica 

 

per definició que el comportament de l’estat és diferent no pels fets que s’esdevenen, sinó per la condició nacional, ètnica, de grup, dels individus concernits. I el tribunal, en aquesta sentència històrica, s’ha encarregat d’avisar que això, en el marc democràtic i legal europeu, és completament inacceptable.

Ara la qüestió és mirar un pas més enllà. Com aquest “grup objectivament identificable de persones” pot resoldre el problema de discriminació de què és objecte? Doncs si l’estat no vol cessar de tractar-lo de manera discriminatòria –si l’autodeterminació interna és impossible–, tan sols resta un recurs, que és l’exercici del dret d’autodeterminació externa, concebut com a remei a una situació inacceptable. Que, de tots els arguments per a exercir l’autodeterminació, és el més acceptat per la comunitat internacional, l’ultimum remedium.

Tot això no caurà del cel, evidentment. Cal mobilitzar el país i esdevenir un problema greu per a la Unió Europea, prenent consciència que el camí judicial ja ha assentat unes bases que els polítics no s’atreviran a discutir –car la reverència dels polítics europeus envers les decisions del TJUE és total i absoluta.

El pas següent, per tant, és demostrar, com demana la sentència: “amb elements fiables, precisos i degudament actualitzats”, la discriminació i l’ànim de persecució contra els catalans que impregna l’estat espanyol i les seues actuacions. I, en aquest aspecte, les repetides astracanades judicials de Llarena i Marchena són un suport fabulós, com ho és el cas Pegasus. I, sobretot, inserir aquest combat judicial en el lloc d’on ningú no s’hauria d’haver mogut després del Primer d’Octubre: l’exercici legítim del dret d’autodeterminació que el parlament de Catalunya va fer el 27 d’octubre de 2017, quan proclamà la independència.

© 2022 MXI - ES RESERVEN TOTS ELS DRETS

Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones

Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor, revise los detalles y acepte el servicio para ver las traducciones.